La biografia de l'aventurer Joan Orpí (Piera, Anoia, 1599 - Barcelona, Anzoátegui, 1645), potser el primer i el darrer conqueridor de les Índies d'origen català, és trenada hàbilment per Pau Vila amb el resultat d'un llibre de divulgació excel•lent. La capacitat publicista del Mestre de les Lletres Catalanes s'hi revela altra volta de manera remarcable. L'admiració de Vila per l'Orpí, amb ribets hagiogràfics, és prou evident per l'obstinació del pierenc per crear-se i apropiar-se una segona pàtria. Ho sintetitzava així a la introducció:

“Fou un català que en passà moltes i se'n sortí de totes, menys de la darrera, com tot mortal. Visqué les seves gestes amb il•lusió i empenta; si no pogué deixar estructurada a Amèrica la Nova Catalunya com volia, hi deixà la Barcelona de les vores del Caribe. Cal intentar, doncs, reconstituir la seva vida i la seva obra a través de les vicissituds d'una i altra. [...] I l'home i els seus fets procurarem que destaquin davant el teló de fons dels paisatges i esdeveniments en què es mogué i tal com han pogut ésser interpretats. Cal animar fins on sigui possible les vides del passat, dins les seves característiques pròpies, per tal de fer-les assequibles als homes d'avui.” [20]

Dit això, el resum de la vida de Joan Orpí podria ser el següent.

No hi ha acord sobre l'any de naixement de l'Orpí. La follia llibertària de juliol i agost de 1936 va reduir a cendres la història demogràfica de Piera i no serà possible comprovar-la amb exactitud. Vila la situa en una forquilla oberta entre els anys 1593 i 1599. Aquesta segona data és la més probable atès que el seu germà Jaume li va donar l'edat de quaranta-sis anys en morir el conqueridor l'any 1645. Tanmateix, Vila s'entesta en la primera data recolzat en una escriptura notarial de 1619 en la qual ja és considerat major d'edat de ple dret i, per tant, de vint-i-cinc anys com a mínim. No té present, però, que podia adquirir-se a partir dels divuit anys mitjançant la celebració d'un breu procés davant del batlle de la vila. La condició d'hereu i orfe, les quals tenia l'Orpí, decantarien de ben segur la vènia del jutge.

El pare, conegut a Piera com l'Orpí del Pou, tenia casa pròpia a vila i una dotzena de peces de terra escampades pel terme. Això no vol pas dir que fos pagès, si més no com a primera ocupació. La documentació notarial pierenca, en gran part estalviada de la