oportunament alguna de les seves activitats a rememorar la figura i les idees de Pau Vila. La reedició de El problema comarcal de Catalunya ha de permetre –això sí- valorar millor l'aportació de Vila al debat sobre la divisió territorial catalana. En aquesta qüestió resulta interessant revisar el paral·lelisme que plantejava l'autor de l'article "Per un millor plantejament del problema comarcal", publicat a La Veu de Catalunya el 14 d'abril de 1930. El signant, Joan d'Oloró (potser un pseudònim), feia un documentat repàs d'anteriors aportacions a la definició de les comarques i ressenyava en termes elogiosos la publicació de Josep Iglésies referida al Camp de Tarragona; aquesta obra li permet parlar "de l'extraordinària maduresa que a Catalunya han aconseguit els estudis de la podríem dir-ne Geografia aplicada". El misteriós autor afirma: "Textualment s'ha dit: El que Pompeu Fabra ha fet amb la llengua, alguna altra personalitat amb autoritat suficient, hauria de fer-ho amb les comarques. Però aquest Pompeu Fabra és difícil de trobar, ara com ara. (No surten Pompeus Fabra així com així) i, d'altra banda, hi ha diferències prou essencials entre un problema natural i la fixació d'una ortografia, per reclamar l'imperatiu d'una sola personalitat." La comparació amb el filòleg –bon amic de Pau Vila– era i és inevitable. El lector jutjarà fins a quin punt Vila va ser finalment el Pompeu Fabra de les comarques o bé si, com observa l'articulista, no són temes comparables.

Però si el paper de Pau Vila en la gènesi de la divisió territorial catalana admet diverses interpretacions, el que està fora de dubtes és el seu exemple cívic i de generositat envers el seu país, les seves qualitats humanes, pedagògiques, literàries i científiques, així com la seva decisiva contribució a una forma d'entendre, de fer i d'explicar la geografia, entesa com a ciència plenament conscient del paper de la societat en les transformacions del territori.

Diguem per últim que la present edició de El problema comarcal de Catalunya ha anat a cura de Vicenç Biete i Jesús Burgueño. Des del punt de vista lingüístic ha calgut introduir molt lleugeres correccions gramaticals i actualitzar les formes toponímiques, com sens dubte hauria plagut de veure a Pau Vila (5) ; amb tot, també hem volgut mantenir en els encapçalaments de la seva proposta de divisió comarcal, entre claudàtors, la literalitat de les denominacions comarcals emprades pel geògraf, que lògicament es corresponen amb les que figuren al mapa. Finalment volem agrair l'Institut Cartogràfic de Catalunya la seva autorització per a reproduir diversa documentació de l'important Fons Pau Vila que es conserva a la Cartoteca.