d'aquesta ideologia" [143]. I un senyal de classe. La Renaixença no passarà de ser-ne una cortina de fum autocomplaent.

Els continguts de les dissertacions de la tercera part giraren entorn de Professions noves i velles, una línia de recerca que ha pres prou embranzida acadèmica en els darrers anys. Stephen Jacobson resumeix les seves recerques sobre el desplegament de la imatge corporativa i de les coordenades socials d' "Els advocats de Barcelona, 1850-1880" [153-172] en la fase històrica de decantament plebeu de la professió. Per a situar el desplegament del tema, el qual desemboca en l'anàlisi de les opcions polítiques col•lectives dels lletrats, Jacobson presenta una interessant geografia històrica i cultural del món de la judicatura, o bé, si ho preferiu, malgrat que avui no es porta, en clau urbana, des del barri vell fins a l'Eixample. El paràgraf inicial podria servir, ben bé, per a il•lustrar, en requadre, un llibre genèric sobre aquelles temàtiques. Seria, doncs, exagerat de reproduir-lo aquí.

La recerca sobre "Els professionals de la sanitat a la Catalunya de mitjan segle XIX" [173-188] empesa per Joaquim Ma. Puigvert es trobava, a l'època del curs,

i a diferència de la de Jacobson, en fase inicial i exploratòria. N'és bona prova, l'ampli, molt ampli, repàs bibliogràfic que dedica al sorgiment de les professions de l'art de curar: metges, farmacèutics i veterinaris. La desgremialització d'aquestes ocupacions i la llarga marxa cap al seu emmotllament en la nova societat ocupa la part central de l'exposició. En aquest sentit, resulten d'especial interès les notícies sobre la creació i el desplegament de les Juntes de Sanitat a diversos nivells territorials: municipi, partit judicial i província. Un complement de la legislació controladora dels moderats sense la contrapartida d'un enfortiment dels serveis en els àmbits citats A més de renovar, i, en bona mesura, d'obrir de cap i de nou, un camp de recerca d'interès innegable per a l'aprofundiment de la coneixença del segle XIX, en l'article de Puigvert s'endevina una sensibilitat geogràfica ben positiva i que cal celebrar.

Aquest deix geogràfic és, en canvi, absent gairebé del tot en l'obertura temàtica de Ferran Sagarra en relació amb els "Arquitectes i enginyers: el control del territori" [189-200]. Bé prou que hi podia haver insistit. Hi exposa l’emergència d'aquests dos col•lectius de tècnics