Aculades entre els mèrits esclatants de la historiografia catalana del segle XVIII i la del segle XX, les aportacions de la família dels Bofarull ocupen, segons Ramon Grau en "El pensament històric de la dinastia Bofarull" [121-138], un lloc singular: "apareixen com el principal i estret pont que sobrevola l'abisme entre les escoles crítiques del set-cents i el positivisme de la darreria del vuit-cens." [123] Dels diversos membres de la família que ocuparen càrrecs directius a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, des de l’any 1814 fins al 1911, Ramon Grau destaca les figures de Pròsper de Bofarull i Mascaró (1777-1859) i la del seu nebot, Antoni de Bofarull i de Brocà (1821-1892), en relació amb "l'esllavissament del judici històric" que comportà "la seva explotació ideològica, amb una prioritat cada cop més definida: la divulgació polèmica dels greuges soferts per Catalunya a mans dels governants d'origen castellà" [137]. L'adveniment de la dinastia dels Trastàmares, tan ben documentada com mal historiada en la Colección de documentos inéditos del Archivo de la Corona de Aragón, n'és la pedra de toc.

Joan-Lluís Marfany mostra l'avenç de la diglòssia durant el primer terç del segle XIX en "Renaixença literària i decadència

lingüística" [139-152]. Per bé que s'allarga ben bé fins a finals del segle XIX amb casos concrets, recolza el fil de la narració, sobretot, en l'anàlisi de col•leccions de correspondència familiar i comercial d'entre la Guerra Gran (1793-95) i l'afermament del sistema liberal en els anys quaranta del vuit-cents. En dóna exemples de tots els colors. L'ús creixent del castellà escrit, i sovint parlat, entre les noves classes dirigents, pagesos, negociants i funcionaris, venia a aprofundir la tendència d'abandonament del català encetada per l'anomenada 'alta cultura', en el sis-cents, i la noblesa i alt clergat, en el set-cents. La frontissa cal situar-la en la Guerra del Francés (1808-1814) amb l'assumpció expressa del model centralista d'Estat votat a Cadis (1812) per part de les que aviat seran les noves classes dirigents. Així, en la seva famosa gramàtica catalana de 1815, Pau Ballot manifestava sense embuts que la llengua "de tota la nació és la castellana, la qual habem de parlar tots los que nos preciem de verdaders espanyols". I afegeix Marfany: "Verdaders espanyols" és molt més que no una simple i anodinament òbvia expressió de patriotisme; és una de les fórmules principals de la ideologia dels liberals catalans i com a tal revela fins a quin punt el nacionalisme espanyol és un component essencial