L'aproximació dinàmica del fet cultural va ser el denominador comú de les cinc sessions de la segona part, Aspectes d'una cultura. Manuel Jorba hi té les dues aportacions inicials: "Els romàntics radicals" [75-88] i "Del primer romanticisme al conservadorisme ideològic: Manuel Milà i Pau Piferrer" [89-103]. En el primer, assaja la síntesi dels objectius del grup que el mateix Jorba va anomenar, ja fa anys, "de Covert-Spring" en referència a l'etapa barcelonina (1835-1837) de l'intrigant activista cultural i polític Josep Andreu Fontcuberta. "L'interès per la definició del romanticisme apareix pràcticament sense solució de continuïtat des del 1830, data del pròleg a Los bandos de Castilla, de López Soler; però no es pot parlar de programa romàntic, centrant-nos en el paper de la literatura, fins que no es constitueix un grup que es proposarà, des de posicions liberals avançades, afins a les de les últimes reivindicacions del romanticisme: d'una banda, crear uns estats d'opinió propicis per al canvi dels gustos i, de l'altra, procurar-se els instruments per aconseguir-lo." [77] El grup d'Andrew Covert-Spring ho va provar de totes passades. Una volta desaparegut el capitost i liquidada la facció liberal més radical als carrers de Barcelona, els

epígons se'n sortiren com pogueren. En aquest sentit, Jorba arrodoní la seva exposició amb una especial menció de la continuïtat de pensament romàntic i radical de Pere Mata i d'Antoni Ribot i Fontserè durant els anys quaranta, la qual contrasta amb el 'gir copernicà' efectuat pel jove Milà entre 1836 i 1840 i l'aperduament de Piferrer en l'escepticisme.

No cal entestar-se a ressenyar la contribució específica de Josep Ma Fradera al curs. En "La religió, entre el vell món i el nou" [105-119] repassa les actituds principals de l'església, des del filojansenisme regalista dels Climent, dels Torres (oncle i nebot)... fins a l'anàlisi social de Jaume Balmes i d’Antoni Ma Claret en el nou context industrial i burgès. N'hi haurà prou amb reproduir els mots de conclusió: "Cultura, secularització, anticlericalisme, renovació catòlica, canvis en l'estructura institucional de l'Església són, en definitiva, algunes de les línies d'anàlisi respecte a la qüestió de les relacions entre religió i canvi social. No poden ser llegides adequadament, tanmateix, sense atendre les complexes mediacions que entrelliguen el canvi històric amb les formes de consciència social". [119]