intertemporal i una síntesi documental d'un valor didàctic resplendent. El punt de partença escollit és l'enderroc de les muralles a mitjan segle XIX, estretament lligat a la doble revolució la política i l'econòmica coetània. Les etapes successives pautades per Vilagrasa van associades als grans plans que tracten de respondre a una dinàmica canviant: el Pla d'eixample i reforma d'Ildefons Cerdà de 1859, esforç per racionalitzar l'ampliació de l'espai urbà i regenerar-ne la part històrica, el Pla d'enllaços de 1917, temptativa de coordinar els diversos nuclis de la plana barcelonina després de la unificació política de 1897, i el Pla comarcal de 1953, intent d'establir un marc de referència mínim per al creixement dels anys del desenvolupisme.

Els estudis que versen sobre aquest període de cent anys llargs posen en relleu l'empremta del planejament cerdanià en la definició del conjunt del Pla de Barcelona, tant pel seu impacte directe en els espais on d'una manera o altra es va anar aplicant, com per les contrapropostes que indirectament va suscitar en els àmbits que restaren al marge del creixement programat pel pla de 1859. Aquest últim és el cas de les iniciatives urbanitzadores als termes municipals del Pla

abans de 1897, en alguns casos també guiades per la idea d'eixample, per bé que formalitzada d'acord amb els interessos immobiliaris d'abast local, i en d'altres seguint modalitats de creixement que defugen tota forma de planejament per aconseguir el màxim rendiment immobiliari a curt termini. Lluny, per tant, en qualsevol cas, de l'ànim original del cèlebre enginyer.

Les dues primeres comunicacions agrupades sota l'epígraf L'eixample com a model per a la urbanització del Pla de Barcelona exemplifiquen aquelles tendències amb prou encert. Són la de Joan Molet, "Normativa i infracció: la força de la iniciativa privada en la construcció del primer Eixample, 1860-1891" [73-82] i la del grup format per Nèlida Celma, Martí Checa, Jordi Serra i Iolanda Serrano, "Un eixample per a Sant Andreu de Palomar. La urbanització del camp d'en Nadal, 1870-1930" [83-100]. En el primer estudi queda ben clar, un cop més, que l’Eixample actual, amb tots els defectes i incongruències derivades de l’incompliment del Pla i Projecte cerdanià, és herència de la inoperància municipal a l’hora d’endegar, i controlar, el seu desplegament efectiu, així com de l’especulació privada. Aquesta darrera faceta sobresurt en l’altra comunicació citada.