Ribera fins al Besòs. Una descripció sense escala ni projecció, sense trames ni colors. Tant se val. És un mapa verbal descrit magistralment a través de testimonis coetanis esgarrapats dels manuals notarials i dels capbreus. Un paisatge amb pastors i pagesos, amb cistellers i pescadors, amb la xurma i el baró de la Llacuna, tot al voltant del bassiot i dels canyers en empriu dels barcelonins. Però "el joncar, les pastures i les aigües havien estat comuns a tots els barcelonins i ja fa temps que han desaparegut; ara hem recuperat el mar i la platja, espai comú i bulliciós de lleure" [36].

Aquestes notes del territori antecedent es clouen amb la presentació, per Lluís Gassiot, de la transcripció d'”una descripció de la Barcelona del XVIII” [37-45] conservada en manuscrit a l'Academia de la Historia (Madrid). De l'article, no passa d'unes quatre mil paraules, Gassiot destaca la condició militar que deixa traslluir, "como ciudad de guerra (...) por tener baxo sus ordenes gran parte del Exercito de España que reside en Cataluña..." [39] diu l'autor desconegut, potser un jesuïta, sense que li caigui cap dent en afirmar que la missió de les fortaleses de la Ciutadella i de Montjuïc (entorn de 1760) era la de defensar-la. Quina barra!

La revolució industrial va capgirar la manera de ser i de funcionar de les ciutats, i aquest és el teló de fons sobre el qual es projecten les aportacions que composen el gruix substancial del llibre. L'impacte decisiu de les successives onades de modernització de l'economia sobre la sort material de la ciutat fa que els temes abordats tinguin una relació estreta amb els tractats a La formació del cinturó industrial de Barcelona, primer volum de la col•lecció BCN Biblioteca històrica. Si en aquest s'abordaven els motors del creixement barceloní i les seves repercussions en les relacions de la ciutat amb àmbits politicoterritorials més extensos, aquí la qüestió es planteja en el terreny més específic del desenvolupament urbà i del seu control públic a través del planejament, la qual cosa comporta també una cronologia més definida.

D’acord amb això, i si més no, en la ponència titulada genèricament Barcelona entre el Pla Cerdà i el final del franquisme, 1859-1975 -recorda massa el títol d'aquell llibret d'Oriol Bohigas, "...i el barraquisme"-, Joan Vilagrasa rememora la trajectòria de l'"Impuls econòmic, planejament urbà i agents socials en la definició de la Barcelona contemporània, 1859-1975" [47-72] amb un equilibri