Cal considerar la proposta de la Ponència de la Divisió Territorial [96-113] com l’inici de la tercera gran etapa del debat comarcal. Les vicissituds polítiques i tècniques en les quals es varen desenvolupar els treballs són narrades prolixament. Els punts de vista enfrontats de Pau Vila, Josep Iglésies, Pere Blasi, Miquel Santaló i Antoni Rovira, resolts en el compromís de la divisió comarcal que seria oficialitzada per decret el 1936, són exposats prou vivament.

Les notes sobre la permanència de les comarques sota el franquisme [114-121] permeten fer-nos càrrec de la continuïtat tantes vegades recordada. El recorregut finalitza amb la reinstauració de la Divisió Comarcal mig segle després [122-129] (1987). Les propostes del Pla Territorial General (1995) i de l’Informe Roca (2001) en el sentit de crear noves comarques en base a la divisió de 1933 em fa pensar que aquesta tercera etapa del debat comarcal encara no ha estat closa.

En l’apartat de conclusions [130-145], Burgueño isola allò que anomena els eixos de la discussió. En altres paraules, les grans formulacions insinuades en la presentació d’objectius. Les definicions de comarca natural, comarca històrica, comarca ètnica, comarca funcional, etc., li permet la citació d’un bon grapat de ‘perles’ de tota mena i condició. De tota manera, reprenent els tres eixos bàsics, Jesús Burgueño fa una proposta per al consens [142-145] que grafia en la plana 143. Incrementa moderadament el nombre de comarques en base a la proposta de l’Informe Roca en el qual va participar com a ponent. “Creiem que l’opció sensata és una reforma moderada del mapa comarcal, per tal

de donar resposta als sectors que ja el 1987 van manifestar el seu malestar amb l’adscripció oficial de 1936 i per tal d’adaptar-se a les transformacions urbanístiques de la regió metropolitana de Barcelona. El reconeixement de la individualitat de comarques com el Lluçanès o la Baixa Segarra