distribucions geogràfiques en paral•lel amb el text, perfectament dosificat, en el qual es descabdellen les contribucions del debat. Cal destacar, reitero, l’excel•lència del treball esmerçat per l’autor i l’editorial en el casori dels components textual i icònic del discurs. L’un, l’altre i els dos alhora mantenen viu l’interès del lector i lectora des de la primera fins a la darrera plana.

En l’ordre conceptual, l’obra del professor Burgueño no és un diccionari biogràfic ni un catàleg de comarques. El repàs té un objectiu ben clar: “assolir una mena de síntesi entre les grans formulacions d’organització comarcal de Catalunya” [11]. Segons l’autor al llarg d’aquesta història s’arrosseguen tres grans formulacions: la comarca tradicional derivada de la percepció popular, la comarca administrativa organitzadora del territori per l’agrupació homogènia i uniforme de municipis i l’àmbit funcional de rodalia, de Lluís Casassas, en el qual “pren rellevància el fet urbà com a organitzador del territori”.

El reconeixement del deute de l’autor envers l’obra casassiana és permanent. A voltes, les seves paraules trasllueixen el to del mestre de manera resplendent. Posem l’exemple següent: “el debat sobre l’organització territorial és viu perquè els fets són tossuts i les solucions parcials són més parcials que no pas solucions”. [12]

Els nou capítols en els quals es desgranen les aportacions es podrien agrupar en tres grans etapes. En la primera, l’anterior a la revolució liberal, les aportacions són de tall recopilador, llistes de reconeixement d’entitats comarcals en forma de text o bé en mapa. En el capítol dedicat a les comarcalitzacions del Renaixement [14-21] es destaquen, en especial, les obres del jesuïta Pere Gil i del gravador Joan B. Vrients per les relacions comarcals que presenten en la primera geografia de Catalunya i en el primer mapa imprès del Principat.