Durant el segle XVII, les delimitacions de les vegueries i bisbats [22-27] s’hi contraposen o bé s’hi emmotllen atzarosament. L’abast territorial extraordinari dels treballs del funcionari filipista Josep Aparici permet a Burgueño elevar-lo a la categoria de ‘comarcalista del segle XVIII’ en abordar les comarques i reformes territorials al segle XVIII [28-33]. Ho prova la seva intervenció en la delimitació dels corregiments i, sobretot, de les alcaldies majors. Les comarques sempre són al rerefons: “en cap moment s’interromp la percepció geogràfica de Catalunya com un país organitzat en comarques” [31].

“Els partits judicials [34-43] desfan el camí dels corregiments i inicien el decantament vers unes demarcacions més petites que podem anomenar perfectament de caire comarcal, perquè ho són en la mateixa mesura que ho poden ser les demarcacions aprovades el 1936” [34].

Com ja havia analitzat en una obra anterior, Burgueño assenyala la modernitat dels criteris emprats per a reunir els municipis en districtes judicials durant la primera meitat del dinou. En destaca, justament, la consideració de l’abast de les àrees de mercat. Els partits judicials, però, malgrat esdevenir el referent indefugible de diverses propostes de divisió comarcal posterior, inclosa la de 1933, haurien de suportar l’estigma de la imposició provincial. “L’oposició a l’esquarterament provincial de Catalunya durà aparellat el descobriment, la valoració i la reivindicació de les comarques com a alternativa d’organització territorial” [44]. És així com Renaixença i comarcalisme [44-71] festejaran llargament fins al matrimoni oficiat per mossèn Font Sagué i apadrinat per Carreras Candi i Torras i Ferreri en el tombant del dinou al vint. La seva descendència renovarà substancialment el debat. El nou comarcalisme [72-95] s’obrirà pas en el període que va de la Mancomunitat al debat de la Casa del Vallès de 1931.