No va ser fins al tombant del segle dinou al vint quan l'excursionista va començar a valorar i defensar el paisatge decididament. I el de la muntanya en primer lloc. La campanya endegada cap als anys vint pel salvament del bosc de Gresolet n'és un bon exemple. Perquè, a poc a poc, s'havia creat una nova imatge, ni que fos per a vèncer-la esportivament, del paisatge muntanyenc. La difusió de l'alpinisme, de la mà de Ramon Arabia, del qual enguany hem commemorat el centenari de la seva mort, en va ser l'esca. És per aquest cantó com Francesc Roma i Casanovas va relligar l'excursionisme català i l'estima de les muntanyes [39-58] amb nusos de geografia cultural i com a colofó històric d'una evolució molt singular en la contemplació de la natura. En paraules postmodernes: el repàs de les lectures del territori efectuades pels viatgers al llarg de les èpoques moderna i contemporània.

De la recreació dels accidents naturals del territori en un imaginari canviant fins al punt que "en un període d'aproximadament cinc-cents anys, algunes muntanyes catalanes han passat de ser temudes a ser estimades com a símbols i suport de la pàtria...". Roma conclou afirmant que "els excursionistes foren els grans difusors i en bona part també crearen la mirada sobre el nostre medi ambient que ha caracteritzat el segle XX." [58].

Els apunts de la intervenció, o àmplia reflexió, de Joandomènec Ros i Aragonès giren entorn de la qüestió i enunciat següents: Per a què serveix la biodiversitat? La biodiversitat a Catalunya [59-66]. La qüestió es respon en un paràgraf, potser un pèl llarg, però que val la pena reproduir en tota la seva extensió: