Les grans avingudes no poden mesurar-se per les malvestats que ocasionen sovint. Fa notar, també, que els desastres dels aiguats són més aviat conseqüència de la intromissió antròpica en les lleres dels rius. Andorra no es pas una excepció en actuacions arriscades d'aquest tipus. Les grans avingudes es donen com a conseqüència de precipitacions extraordinàries. A la Valira, al capdamunt de la conca del Segre, aquests fenòmens són molt esporàdics atès que no hi ha una conca de capçalera gaire gran. Es donen, però, en situacions de llevantada amb gota freda en la vertical de l'axis muntanyenc. I no només a la tardor! També poden donar-se a la primavera durant episodis de fosa de neu molt ràpida. En base a l'anàlisi de la component pluviomètrica de les grans avingudes del mes de novembre de 1982 calcula els períodes de retorn els quals varien entre 40 i 200 anys. En fer memòria dels aiguats del 1907, del 1937 i del 1940, Jardí manifesta: "podríem dir que hi ha una certa periodicitat en les avingudes, com si els rius volguessin anar recordant a l'home quins són els seus dominis i que, en qualsevol moment, els poden reclamar" [53].

Conclòs l'examen dels rius li toca el torn tot seguit a l'anàlisi de la distribució i morfologia dels llacs. És el tema de la quarta part del llibre. Gairebé tots els llacs andorrans tenen una gènesi comuna com a cubetes de sobreexcavació glacial. Els llacs ocasionats per processos d'obturació morrènica són molt rars. La erosió fluvial ha actuat enèrgicament sobre els materials descompostos. Si bé hi ha una trentena d'estanys amb una superfície prou significativa, una hectàrea, n'hi podria haver molts més de no haver estat reblerts pels arrossegalls transportats pels rius.