"Aquesta és la crònica, en clau literària, per les terres nordoccidentals de Catalunya" [9]. Sembla que no hi pugui haver una definició més contundent del que és aquest llibre. Ho sembla només. Perquè un bon llibre de viatges, com també ho és aquest, no és només l'enfilall de les sensacions visuals, orals i tàctils experimentades pel viatger al llarg i ample d'una ruta més o menys prefixada. El lector també ha de fer-se càrrec de la reflexió introspectiva experimentada pel viatger en contacte amb els paisatges geogràfics i amb la seva societat. Joan Tort ens dóna una bona dosi de joc dialèctic entre observació exterior i interior. Potser aquesta és la clau literària: un esforç reeixit d'equilibri entre extrems complementaris. Així per exemple, a l'Hospital de Vielha, el viatger, "tot i que se sent captivat per l'ambient grandiós i solitari d'aquest racó de país, tot i la possibilitat de poder comptar amb els serveis d'un guia experimentat, sap que, en el fons, l'objecte essencial del seu viatge és incompatible amb cap mena de sentiment terrenal. Aquesta vegada no pot vincular-se, no pot arrelar-se a res ni a ningú. El seu camí

és, inexorablement, el camí de la Ribagorçana" [51].

Una ruta interior que es desviu pel pont. "Repenjat a la barana metàl·lica del pont, el viatger es lliura a algunes meditacions sobre el passat i el present..." [100] L'afecció a la cavil·lació en el pont és referit repetidament: a Vielha, encara sobre la Garona, al Pont de Suert, el pont del Pont, al Pont vell d'Ivars,... Però, n'hi ha tan pocs de ponts sobre la Ribagorçana i la seva frontera!

Els companys de viatge de la ruta exterior de Tort són de solvència científica fora de dubtes. És en els llibres de Madoz, de Coromines, de Solé, de Casassas, i de molts altres geògrafs, oficials i oficiosos, tan se val, on troba el fragment precís per reblar la descripció d'un llogarret avui abandonat però florent fa cent cinquanta anys, per pouar en l'etimologia pregona d'un cimal, per finiquitar qualsevol dubte sobre la història natural d'una serralada, per recordar l'abast territorial del mercat d'una vila decandida...