Els trumfos de l'experimentació científica i control internacional de la plaga de llagosta durant els anys vint i trenta varen ser tres: l'obra de Paul Vayssière (1889-1984) i del Comité d'Études de la Biologie des Acridiens; el desentrellament del pas de la llagosta de l'estat aïllat a l'estat gregari per Boris P. Uvarov; i la celebració de les primeres conferències antiacridianes (1931, 1932, 1934, 1936, 1938), la darrera de les quals va significar, segons Buj, la definitiva internacionalització de la lluita contra l'insecte. Una de les preocupacions constants en aquestes reunions va ser la recerca dels àmbits geogràfics africans que generaven els ruscs de llagosta gregària. No és debades que "la crisi d'aquests anys en el Sahel, que la memòria popular encara encara avui recorda amb el nom de 'Doa-Hiire', l'any de la llagosta, va segar la vida de 100.000 persones en 1931 i 1932, producte de la combinació de les plagues de llagosta, la sequera i la falta de previsió de l'administració colonial" [p. 239]. A la pràctica, però, són dignes de menció les diverses missions que durant els anys trenta travessaren el Sahara i el Sahel en totes direccions amb aquest objectiu.

El darrer capítol, sobre l'organització i lluita contra la llagosta a Espanya a la primera meitat del segle XX, és un repàs de les

principals calamitats provocades per la llagosta a Espanya en la primera meitat de segle XX. Són onades a un ritme gairebé desenal i duren un parell o tres d'anys. La darrera va tenir lloc tot seguit a la Guerra Civil. Per les províncies més afectades es proporcionen les llistes dels municipis amb detall de les hectàrees infestades, dels pressupostos invertits, etc. La narració de cada contesa fa evident el que ja s'havia avançat en encetar el treball: les relacions socials eren tant o més responsables que la mateixa llagosta en la seva difusió espacial. Una i altra vegada podem llegir com els propietaris de les grans finques dedicades al bestiar es neguen a col·laborar en l'extinció dels focus larvats de llagosta gregària. Els pesticides per cremar-los o les llaurades per enterrar-los malmetien les pastures. El caciquisme de les associacions de propietaris es manifestava no tant en la negativa a l'actuació de les brigades de neteja sinó més aviat en la pressió, el més sovint exitosa, per anul·lar-les. Hauran calgut molts més canvis per controlar una plaga mil·lenària. Però si us llegiu el llibre d'Antonio Buj amb atenció, és segur que acabareu amb la ignorància sobre les plagues. Un perill que, com insinuava l'autor a la introducció, possiblement sigui impossible d'erradicar mentre hi hagi vida al planeta.   / Pau Alegre