propietari de finques del reialme era el primer interessat d'excitar l'interès de les comunitats locals per combatre la llagosta. No és pas estrany que en trobem, com recorda Buj, des de l'Edat Mitjana. Les Reglas para la extinción de la langosta en sus tres estados; y modo de repartir los gastos que se hicieren en este trabajo, signades pel preil·lustrat Ferran VI el 1755, reconeixen, potser per primera vegada, que les llaurades o pasturades per les zones sospitoses, o declarades, amb larves de llagosta comporten unes despeses. De tota manera, no cal llançar les campanes al vol: tot a càrrec dels particulars. No va ser fins a la promulgació de la llei d'extinció de la llagosta de 1879 quan es va entrar en un plantejament plenament estatal del problema. En el sufragi de les costes dels treballs també s'hi involucrava el Tresor Públic per mitjà de l'atorgament de crèdits i una millora en la prevenció i la seva planificació. Sens dubte, i com encertadament assenyala Buj, es tracta d'un punt d'inflexió. És tant com de no haver-hi Estat a haver-n'hi. És clar que ja feia una trentena d'anys, ben bé des dels anys cinquanta, que els governs civils podien 'perdonar' les contribucions als pobles afectats per plagues. Tanmateix continuava éssent una solució provisional de

paternalisme senyorial que l'oligarquia agrofinacera no va saber superar fàcilment. En fi, la creació del Cuerpo d'enginyers agrònoms i de les seves escoles de capacitació i d'enginyeria, més enllà de representar un instrument de reclutament dels agutzils del primer municipi nacional, també va ser un ferment de reflexió i actuació entorn del problema de la llagosta i d'altres plagues dels vegetals.

Són sobretot aquests enginyers del darrer terç del segle XIX, més que de la segona meitat, els qui encapçalaren el control de la plaga de la llagosta i la modernització agrícola a l'Espanya de la segona meitat del segle XIX. Facilitaren nombroses memòries descriptives i informacions estadístiques detallades dels estralls de la llagosta a l'Espanya peninsular. Les més matineres serviren per justificar el canvi d'estratègia en la llei de 1879. Les finiseculars vingueren a certificar la insuficiència de les mesures adoptades, inclosos els crèdits. Casildo de Azcárate (1835-1896), professor a les escoles d'enginyers agrònoms, és potser la figura més destacada. Com a mínim el qui exhibeix una talla científica més elevada. Aconseguí crear l'Estació de Patologia Vegetal el 1888. Abans

però, i junt amb Eduardo Abela (1835-1908), havia format una de les memòries més importants sobre l'estat de la llagosta peninsular (1976) i que es reflectí en la llei de 1879 de manera evident.

segueix...