En la seva forma primigènia aquest treball d'Antonio Buj va ser presentat com a tesi doctoral al Departament de Geografia Humana de la UB (1995). Va ser dirigida pel Dr. Horacio Capel. Tot i la intensa càrrega d'informació i de discussió acadèmica que ofereix, voldria destacar d'entrada el crit d'alerta, gens prosaic, que l'autor fa sobre el retorn de plagues que ja es consideraven com a superades. Posem per cas, les de les malalties infeccioses que ara es redoblen amb la SIDA. La seva extensió territorial torna a ser acusadament perillosa per a la humanitat. Ens ho remarca en la introducció metodològica sobre l'estudi dels desastres naturals i la geografia contemporània.

En primer lloc considera el desenvolupament de la geografia de les calamitats, un corrent de pensament encapçalat pel filàntrop Raoul Montadon, més o menys relacionat amb l'escola de geografia física d'Emmanuel de Martonne, i recolzat per Giovanni Ciraolo des de la Creu Roja Internacional. Segons aquesta tendència caldria estudiar totes les maltempsades per a establir-ne les regularitats de la seva aparició i, en conseqüència, poder establir mesures correctives dels seus efectes anorreadors. En aquest sentit, es va considerar com a fonamental l'edició d'atles que enregistressin la localització de les calamitats. Hi va haver diversos projectes

però l'única documentació perdurable va ser la recollida en la revista Matériaux pour l'Étude des Calamités (1924-1975). Després del traspàs de Montaudon, l'any 1950, la revista va perllongar la seva existència amb noms diversos fins al 1975.

El desenvolupament d'un corrent geogràfic sobre els riscos va ser gairebé coetani a l'anterior. Es va donar als EUA dels anys vint de la mà de Harlan H. Barrows ben conegut per la seva ascendència en l'anomenada Escola de Xicago en la línia de la concepció de la geografia com una ecologia humana. Aviat es va veure auxiliat per Gilbert F. White en la recerca sobre prevenció i estudi dels riscos. Són prou coneguts els seus treballs sobre inundacions realitzats a la Mississippi Valley Commission durant els anys trenta. Buj té prou interès per aquesta línia atesa la seva imbricació amb l'aparell administatiu de l'Estat, en aquest cas les Agències Federals dels EUA. Varen donar els primers passos per a la racionalització de les dades sobre percepció de riscos i de presa de decisions de l'administració per a evitar-los. Aquesta línia va donar lloc a una escola de pensament específic durant els anys seixanta. Fent costat al mateix White hi trobem noms tan coneguts com Ian Burton o Robert W. Kates. Els coneixements i l'experiència que podien aportar podien ser de gran utilitat per a fer

estalvis en les enormes despeses federals per a la prevenció de riscos naturals. La crítica d'inspiració marxista, altrament dita radical, va sostenir que les catàstrofes eren desencadenades per la natura però els desastres eren conseqüència de les relacions socials. "Ara sabem que els desastres naturals són, el més sovint, resultat d'una planificació

segueix...