L'antiga, amb grafies errònies o afrancesades, va ser trencada i tirada avall per uns brètols, potser filològicament benintencionats. La nova es va fer a iniciativa del Consell General del Pirineu Oriental i del seu president, Cristià Bourquin, i de Guiu Cassoly, el batlle dels Masos. Fou inaugurada el dia de Sant Joan del 2001.

Com és el seu ofici, la taula indica les muntanyes, els pobles i les valls que es veuen des de la pica, però també indica la direcció de ciutats més llunyanes, triades pel comitè de preparació (el Consell General, alcaldes, universitaris, un cartògraf - Joan Pere Gensana, el mateix que ha dibuixat el mapa dels Països Catalans i Occitans - i les entitats excursionistes nord-catalanes, especialment Antoni Glory) : hi trobem Tolosa, Marsella (des d'on es pot veure a l'horitzó el Canigó certs dies de l'any quan es pon el sol) i Barcelona. Per tant, des del cim del Canigó, on serem dins la nostra casa gran, sabrem on tenim la nostra casa petita i quotidiana i no serem perduts. Evidentment, hi hem marcat la posició dels quatre monestirs: Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Marcèvol i Serrabona.

El disseny és d'un artista ceramista nord-català, Miquel Freixinós, amb estètica lliure i colors mediterranis, és a dir, conceptualment i físicament molt lluny de les anònimes i fredes taules d'orientació que una moda ens imposa ara pertot arreu. Al cim del Canigó la taula és, doncs, doblement nostra, per la grafia catalana dels noms de lloc i per la personalitat del dibuix.

No tan sols la taula comporta dibuix de formes i noms, sinó també, incrustats dins el seu suport de pedra, dos fragments de poemes d'autors catalans que recorden en permanència el valor de la nostra muntanya i la nostra visió del món.

El primer, actual, és una estrofa d'una cançó de Lluís Llach (per cert, una altra composició seva, «L'estaca», és avui dia l'himne de la USAP, l'equip de rugbi de Perpinyà).

Venim del nord
venim del sud
de terra endins
de mar enllà
i no creiem en les fronteres...

Hem pensat que aquest text encaixava amb el lloc, car evocava tant l'esperança d'un futur de llibertat com la nostra lluita constant contra les intoleràncies i a favor de la fraternitat entre les persones i els pobles, o - dit d'una altra manera - tot el que simbolitzen per a nosaltres les muntanyes i el nostre Canigó. El segon text - és que podia ser d'una altra manera? - són cinc dels versos del poema Canigó, del nostre Mossèn Cinto:

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
el Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

Per tant, simbòlicament, el Canigó ha tornat a ser del seu poble, els catalans.

Moltes gràcies.