A més a més, la influència de Jacint Verdaguer sobre la Renaixença literària catalana a Catalunya Nord és decisiva, i les Festes de germanor de Banyuls de la Marenda, l'any 1883, marquen un abans i un després, car "provocarà la presa de consciència de la llur catalanitat a molts intel·lectuals" nord-catalans. Per a resumir aquesta relació molt especial, només cal retenir una frase de l'estudi de Ramon Gual: "Canigó és una mica (o molt) nostre, de la gent de Catalunya Nord, Jacint Verdaguer ens el dedica amb el seu cèlebre "Als Catalans de França". A més l'imagina, el somnia, el pensa, l'escriví, l'anuncià en terres nord-catalanes, Només cal llegir-ne la correspondència i els comentaris". Més lluny afegeix: "Cent anys després, Jacint Verdaguer és encara ben viu per aquestes terres on tothom li guarda una simpatia particular".

Us recomani les il·lustracions i fotografies originals d'aquesta edició, i entre elles dos documents emocionants.

El primer és la reproducció de la primera pàgina de l'exemplar que Jacint Verdaguer va oferir a mossèn Boutignà, amb aquesta dedicatòria: "A Mossèn Boutinyà, Rector del Vernet y de Castell y estas terres que anyora, son amich, Jacinto Verdaguer". Encara avui dia la seva família ho conserva preciosament i guarda molt fresc el record de Mossèn Cinto, transmès de generació en generació.

El segon és la fotografia actual de l'habitació de la casa de Miquel Cases, de can Gallardó de Castell, on Mossèn Cinto es va hostatjar el

1895. Els seus descendents l'han conservada com era, amb el mobiliari de l'època i, aquí també, el record del poeta queda molt present dins la memòria de la gent. Verdaguer escriví en 1es seves notes, citades per Ramon Gual: "Passo la gran part del dia tot sol, perdut en las ruïnas de S. Martí y pels boscos de voltant. Visch en una casa de pagès, a l'antiga catalana, que m déixan llaurar en tot pel meu coll. Aquí he retrobat la soledat, la companya de ma vida, que cerco en va a Barcelona, sense la qual só un peix fora de l'aygua". Per cert, és el nét d'en Miquel, Joan Nadal Cases, un home ja gran que coneix tota la muntanya, que em va ajudar per la correcció dels noms de lloc de Castell, de la vall del Cadí i del Canigó.

El temible Canigó

Ara bé, tant si no més que ho podia imaginar Mossèn Cinto, el Canigó pot ser una muntanya terrible. El massís deté sempre el record de l'aiguat més potent i més devastador que s'hagi registrat a Europa des del segle XIX, és a dir, des que es conserven dades registrades. Es "l'aiguat d'en 40", com se'l designa a Catalunya Nord, com si fos un personatge ja mitificat, A l'octubre del 1940 va destruir centenars de cases i s'emporta centenars de vides.

La conseqüència va ser fulgurant. A la postguerra, l'administració estatal dels boscos va comprar de bé a bé o expropià per força tot el massís, amb el pretext d'endegar grans treballs i repoblacions forestals. Aquest servei públic ho podia fer deixant la

propietat als municipis o als particu1ars, però l'ocasió li va semblar massa bona per a fer fora el màxim de ramaders i de bestiar i controlar directament la muntanya i els seus recursos. Per tant, des d'aleshores, la muntanya sagrada dels catalans pertany tota a l'Estat francès, del fort de Prats de Molló fins a les primeres cases de Vernet.