Sembla que el Canigó va ser una muntanya mítica des de sempre. Joan Abelanet, especialista nordcatalà de prehistòria i de protohistòria, el primer director del museu de Talteüll, acostuma a fer remarcar que aquesta muntanya és envoltada d'una notable sèrie de dòlmens i llocs funeraris prehistòrics, tots disposats sobre replans, collades obertes o cims dolços de les muntanyes mitjanes, sempre amb vista i en direcció al pic del Canigó, com si ja aquestes civilitzacions atribuïssin a la majestuosa muntanya un valor especial, màgic i protector o, per dir-ho en paraules d'avui, un caràcter religiós.

També en donen testimoniatge les llegendes antigues sobre la creació mitològica del Canigó (vegeu la "Història del Canigó", el núm. 3 de la revista Terra Nostra, de 1971), segons les quals uns gegants es van revoltar contra Déu. Van apilonar muntanyes per pujar fins al cel i, reunits al cim del Canigó, van desfermar tots els vents i tempestes, fins que Déu, suposo que probablement atabalat pel soroll, els petrificà dins la cresta dels Set Homes. En el segle XIII, la crònica del monjo italià fra Salimbene (escrita entre 1283 i 1288, conservada a la Biblioteca Vaticana, publicada l'any 1857 i relatada l'any 1903 dins la Revue d'Histoire et d'Archéologie du Roussillon per l'arxivista de Perpinyà Pere Vidal) conta l'epopeia del seu contemporani, el nostre rei Pere II, que va voler pujar al cim del Canigó acompanyat de dos fidels cavallers. Aquests, és clar, es van desanimar davant una tempesta i només el rei va ser prou valent per a arribar al cim, on, des d'allà, va tirar pedres dins un estany. En sortí un drac, que e1 rei matà abans de baixar i reconfortar els seus amics.

Jacint Verdaguer i la Catalunya Nord

Ara bé, per als catalans, el Canigó estarà per sempre lligat a la figura de Mossèn Jacint Verdaguer i al seu poema. És el popular i estimat Mossèn Cinto qui donarà a conèixer arreu i per a tots la muntanya sagrada i el Pirineu. L'endemà de l'any Verdaguer seria probablement un pecat d'orgull recordar ara i aquí e1 nostre poeta nacional i la seva obra. Va suscitar molts estudis i edicions, entre els quals, si fos necessari citar-ne només uns, destacaria els del gironí Narcís Garolera.

Em permetreu, malgrat tot, de posar en relleu l'aportació de Catalunya Nord, a través d'una nova edició de Canigó, de la mà de Ramon Gual i Joan Maluquer, presentada durant la Universitat Catalana d'Estiu de Prada a l'agost del 2002 (edicions Terra Nostra i Galerada). El text restitueix l'obra completa de l'autor, ja que hi consten la dedicatòria i passatges oblidats en edicions posteriors (com una part de l'epíleg, Els Dos Campanars). El text es vol entenedor i adaptat als escolars nord-catalans i al gran públic, fuig dels arcaismes inútils i segueix les formes conegudes dels noms de llocs. És acompanyat d'un esplèndid i molt documentat i il·lustrat estudi de Ramon Gual sobre la relació íntima del poeta amb Catalunya Nord, a través dels seus viatges, de 1873 a 1901, i sobre els seus contactes constants tant amb la gent erudita com amb la gent del poble. En efecte, Jacint Verdaguer va tenir relacions continuades amb molts nord-catalans, Antoni Puiggarí, Pere Vidal, Josep Bonafont, Esteve Caseponce, i sobretot Justí Pepratx, entre molts altres, que li romandran sempre fidels, especialment en els últims anys

dolorosos de la seva vida. "És ell [Justí Pepratx] - escriu Ramon Gual - que sostindrà el nostre poeta en els moments més difícils, que el defensarà, que organitzarà suscripcions, que li enviarà diners, que prendrà fet i causa per ell contra "els antics amics del Sud, els traidors, aquells que l'abandonaven" - cal llegir la seva correspondència amb Narcís Oller, per exemple".