El contingent d’enginyers destinats a Amèrica va ser sempre insuficient i no va ser fins després de 1768 que se’ls va oferir un incentiu econòmic per a desplaçar-se al “nou continent”. Dels qui s’hi traslladaren, gairebé tots es van concentrar a Mèxic, Cuba, Colòmbia i Veneçuela. Les remotes Filipines va romandre gairebé desateses.

Moncada remarca el fet que mai van prosperar les iniciatives per a crear acadèmies militars a Amèrica. L’estudi de l’enginyeria hispànica a Amèrica encara és per fer. Aquest capítol suggereix moltes temàtiques i apunta diversos noms que prometen una bona colla d’informacions.

De Palas a Minerva és un exemple a seguir per a l’estudi de la història de les professions tecnicocientífiques a Espanya, Amèrica i Filipines, el qual, sobrepassant l’època medieval, haurà d’arribar fins als nostres dies. A la darrera pàgina del llibre s’assenyala que “con lo presentado [en él] se ha pretendido efectuar una aproximación a la que hemos venido considerando como una de las instituciones técnicas de que dispuso España durant el siglo XVIII” [p. 345].

La pretensió ha estat acomplerta gairebé del tot, i només resta esperar que els autors delimitin les fases següents del seu magne projecte, el qual enriquirà la historiografia científica i tecnològica, entre d’altres. El llibre ha estat escrit en un estil amè i clar, i com fa al cas en totes les produccions de Ediciones del Serbal, il·lustrat profusament i bell. [Virginia González Claverán; el Colegio de México. Ressenya publicada a Quipu. Revista Latinoamericana de Historia de la Ciencia y de la Técnica, VI-3 (set.-des. 1989), p. 405-412; versió cat. de P. Alegre]