Aquest llibre forma part d’un projecte més ampli a l’encalç de l’estudi de les diverses comunitats científiques i corporacions professionals que han procurat estudiar l’espai terrestre durant els darrers tres segles. Per a titular-lo, els autors s’han inspirat en el lema dels ex-libris de l'"Academia de Barcelona" gravat també a les medalles o premis que atorgava als alumnes brillants: Nunc Minerva Postea Pallas. És un títol ben reeixit per a abastar la temàtica del llibre. En efecte, els estudiosos del segle XVIII estaven convençuts que la saviesa i la ciència feien possible un millor art de la guerra.

La tria del tema es justifica perquè els enginyers militars van tenir una intervenció destacada en el tractament de l’espai, així com per la importància de les seves anàlisis territorials i les seves descripcions geogràfiques. Segons explica Horacio Capel, un grup d’investigadors interessats en la temàtica ha seguit el projecte en tres fases ben definides. La primera es va concretar en la formació d’un inventari. En la segona s’estudià la formació científica del cos d’enginyers, i la tercera fase, a desenvolupar en el futur, consistirà en assolir una anàlisi de la composició sociològica d’aquesta corporació tecnicomilitar. El llibre De Palas a Minerva és el resultat de la segona fase de treball.

Dues terceres parts del llibre, els deu primers capítols, han estat redactats per Horacio Capel, i de la tercera part romanent, dos capítols són de Joan Eugeni Sánchez i el darrer el va escriure Omar Moncada.

El llibre ha estat estructurat en tres parts. La primera fa referència a “Los ingenieros del rey”. Capel es remunta als orígens de l’enginyeria militar espanyola, al segle XVI, per a remarcar que els estats europeus es van preocupar que els tècnics al seu servei tinguessin una formació acadèmica en centres d’estudi adients. En aquest context, segons Capel, la monarquia hispana va ser el primer estat modern que va organitzar aquests centres, de manera que a la península es va crear un model primerenc que no trigaria a ser seguit per altres països (p. 18).

Malgrat que el llibre dóna sobrat relleu a un personatge clau en el desenvolupament de l’enginyeria del país, Pròsper de Verboom, m’hauria agradat disposar-ne de més dades biogràfiques, per bé que aquest aspecte pertany, el més segur a la tercera fase de l’estudi, el qual se’ns anuncia a la “Introducción”.