Pràcticament tots aprovats, de moment de n’han publicat quatre (Lleida, Tarragona, Ebre i Girona) i d’aquesta manera es posa a disposició de tothom un material molt ric que aborda l’anàlisi i la definició de les unitats de paisatge per a cada territori, n’analitza tant els aspectes generals com els singulars, estableix aquells paisatges que mereixen una atenció especial i proposa objectius de qualitat paisatgística, tot determinant els criteris i les accions que són necessàries per assolir i mantenir aquesta qualitat.

El mapa de les 135 unitats de paisatge de Catalunya, que s’incorpora a tots els catàlegs i que n’és un fruit directe, esdevé, així, una peça molt singular que ens mostra l’enorme riquesa dels paisatges de Catalunya i els intenta singularitzar i identificar en unitats per unes característiques morfològiques, territorials i socials comunes d’una certa homogeneïtat. Del Delta al cap de Creus, dels Ports als Aspres, del Montsec a l’Alta Garrotxa, dels Costers de la Segarra als Terraprims, de les capçaleres del Llobregat a l’Alt Ter, de Lavansa la Vansa a Montserrat, de la Conca Salina al Garraf, del Cadí al Montseny, del delta del Llobregat a l’Horta de Pinyana... i, així, fins a 135 unitats que, pels noms que hem esmentat, ja ens aporten alguna idea del concepte bàsic que les defineix.

Tots els paisatges, totes les unitats tenen valors diversos que s’originen en la seva realitat física, en la intervenció humana, en el seu alt grau d’entropització, i responen a valors naturals, estètics, productius, d’ús social, espirituals o simbòlics.

Naturalment, els treballs dels catàlegs no pretenen pas capturar i immobilitzar els paisatges de Catalunya sotmesos, justament, a unes dinàmiques de canvi molt actives. El valor dels paisatges rau en la seva doble capacitat, de permanència i de canvi, de consolidació i d’adaptació, però, sobretot, en la capacitat de no malmetre, en les dinàmiques de canvi, els valors essencials que es perceben com a permanents i que es dibuixen a partir d’uns referents en el paisatge, els quals haurien de romandre sense canvis per impedir que es desvirtuïn els perfils identificables del paisatge de Catalunya.

El paisatge es presenta com un patrimoni i se’n busca el gaudi de manera col·lectiva i compartida. La mutació demogràfica i territorial que està experimentant el nostre país ha d’esdevenir sense alterar aquells components bàsics que els atorguen, justament, caire patrimonial. Ordenació, restitució, intervenció són, així, polítiques plausibles sobre el paisatge, que no és un valor fossilitzat en el temps i en l’espai, sinó un valor actiu del canvi social, del progrés i de la modernització.

Els catàlegs del paisatge són peces d’una política basada en la continuïtat institucional i fonaments sòlids de les estructures d’estat tangibles que reclamem i podem construir sense que ningú no hi pugui posar cap impediment. [Joaquim Nadal i Farreras: “Els catàlegs de paisatge”, El Punt Avui 21 de febrer del 2015, p. 22]