tècnica, estètica i poètica, i un pou d’intel·ligència. Però el catàleg haurà de ser una eina de govern eficient. La dimensió política tenyeix l’onada d’estudis paisatgístics desfermada durant dels darrers quinze anys. Comentar-ho, em portaria a allargar aquesta notícia de manera desconsiderada. A més a més, ja està fet. Llegiu, sinó, l’article d’opinió signat per una de les persones més ben assabentades dels detalls i les generalitats de la institucionalització del paisatge a Catalunya. Us l’he transcrit tot seguit. [Pau Alegre, 25 de febrer de 2015]

Els catàlegs de paisatge

El 20 d’octubre farà quinze anys de la solemne signatura, al Palazzo Vecchio de Florència, del Conveni Europeu del Paisatge promogut pel Consell d’Europa. Dos mesos més tard, el Parlament de Catalunya va prendre l’acord per unanimitat de subscriure l’esmentat conveni.

La conseqüència directa d’aquell acord parlamentari fou l’aprovació de la Llei 8/2005, de 8 de juny, de protecció, gestió i ordenació del paisatge, i d’aquesta llei se’n va desprendre, immediatament, la creació de l’Observatori del Paisatge, i la definició de les principals eines per al desenvolupament de polítiques actives i pràctiques, concretades en els catàlegs, les directrius i les cartes del paisatge, i el fons per a la protecció, gestió i ordenació del paisatge.

Em vull concentrar en els catàlegs dels paisatges de Catalunya, que es va encarregar d’elaborar, en col·laboració amb les universitats de Catalunya, l’Observatori del Paisatge. L’objectiu bàsic d’aquests catàlegs és definir les directrius que, en matèria de paisatge, havien d’incorporar els plans territorials parcials de Catalunya com a normativa específica. Així doncs, s’han elaborat set catàlegs de paisatge que es corresponen als set territoris dels set plans territorials: Alt Pirineu i Aran, Terres de Ponent Lleidatanes, Terres de l’Ebre, Camp de Tarragona, Regió Metropolitana de Barcelona, Comarques Orientals Gironines i Comarques Centrals Manresanes.