D’altra banda, no es pot deixar de recordar que els estudis de paisatge també són debitors de les possibilitats de càlcul i emmagatzematge de dades ingents assolides pels equipaments informàtics dels darrers anys. Comentat d’una manera apressada i un pèl barroera (perdoneu-m’ho), la determinació primera del nombre i dels límits de les unitats de paisatge ---genèricament dites regions homogènies en els estudis de geografia--- es podria aconseguir mitjançant l’aplicació de procediments específics d’anàlisi estadística multivariant, de manera que les variables o atributs de les unitats territorials (quadrícules de malla, municipis, etc.) incloses automàticament en una unitat minimitzin la seva variància global, mentre que, alhora, la maximitzin respecte totes les altres unitats. El procés iteratiu estadístic per a aconseguir la màxima homogeneïtat de cada unitat i la màxima diversitat de totes les peces del mosaic, per a un territori tan gran com Catalunya o, fins i tot, les Terres de l’Ebre, no seria possible sense els ordinadors dels darrers anys. En el seu abast tecnològic, no tenen res a veure amb els “IBM” o els “Digital” dels anys vuitanta del segle vint, amb els quals maldàvem aplicar, ara caic, ara m’aixeco, les tècniques estadístiques més agosarades de la mal anomenada, i pitjor caracteritzada, “geografia quantitativa”.

No hi fa res que, a l’hora de la veritat, no hagi estat pas emprat aquest procediment estadístic per a identificar i delimitar les 135 unitats de paisatge de Catalunya, dinou de les quals cobreixen les Terres de l’Ebre. Però el procediment emprat efectivament, basat, sobretot, en la interpretació del mapa de cobertes del sòl Corine Land Cover (CLC 2000) a escala 1:100.000 de l’Agència Europea del Medi Ambient (novembre de 2004) (*), no és només qualitatiu, tal com defensen els seus autors, sinó que es recolzen en la classificació no assistida d’imatges de satèl·lit, un procediment quantitatiu del tot, en el qual s’aplica l’anàlisi multivariant i multiespectral de la llum solar reflectida per la superfície terrestre, a la manera descrita en el paràgraf anterior. Però no ens hi capfiquem. D’una manera o altra, la definició de les unitats de paisatge com a “porcions del territori amb un mateix caràcter, és a dir, caracteritzades per un conjunt d’elements que contribueixen a fer que un paisatge sigui diferent de l’altre, i no millor o pitjor” (**), respon a la multivariança, més o menys quantitativa i qualitativa. D’altra banda, la definició, d’una vegada per totes, de les