Les quatre altres aportacions s’ocupen d’àmbits diversos de l’interior peninsular. La signada per André Humbert, “Métamorphoses en Nouvelle Castille. De la noria au pivot, de la dehesa au feedlot” [155-177], inclou la interpretació de deu fotografies en la perspectiva del profund canvi agrari experimentat pel sector central de la meseta sud, entre Toledo i Ciudad Real, rere l’aprofitament de les reserves hídriques del subsòl. Així mateix, l’article porta tres mapes, els quals interpreten encara de millor manera el paisatge agrari transformat. Les vuit fotografies adjuntes a l’article “Le bassin de l’Èbre. Intensification et abandon” [169-198], sis de les quals interpretades efectivament pel seu autor, José María García-Ruiz, il·lustren canvis territorials esparsos al llarg i ample de la conca hidrogràfica ebrenca: l’abandonament de conreus a la vall d’Aísa, els contactes urbà-rural, sempre conflictius, de les aglomeracions de Logroño i Saragossa, i l’impacte ambiental de l’explotació de carbons i central tèrmica d’Andorra de Terol. Les dues darreres aportacions, “Le couloir Valladolid-Palencia. Un axe d’activités concurrentes en Vieille Castille” [199-220], de Fernando Manero Miguel, i “Madrid. Les nouvelles périphéries” [221-242], de Manuel Valenzuela Rubio, aporten el comentari d’altre vint-i-sis fotografies aèries obliqües.

En ambdues contribucions, estimem insuficients els croquis d’interpretació, sense qüestionar, però, la vàlua dels textos, bona mostra de la qualitat de la recerca portada a terme durant molts anys pels dos autors als àmbits respectius.

A la “Conclusion générale” [243-248], els coordinadors Fourneau i Valenzuela insisteixen sobre la complexitat dels fenòmens estudiats i aventuren unes tendències, cara el futur, empeses pels motors fonamentals de canvi: l’extensió del regadiu, la consolidació del turisme de masses i les noves formes d’intensificació d’activitats molt selectives en els sectors econòmics industrial i de les grans infraestructures. Tot amb tot, són conclusions que subverteixen, en part, la proposta inicial formulada pel coordinador Humbert a la introducció. ¿On van a parar les fotografies aèries obliqües a baixa altitud amb els seus croquis d’interpretació? ¿Donen “ accés evident, de manera tangible, al fet essencial: la superposició dels sistemes geogràfics”? Hauria estat bo de donar alguna pista conclusiva en aquest sentit. Altrament, la conclusió desvia l’atenció dels lectors. Una fuga que no s’avé, com avançava en iniciar aquestes ratlles, amb la magnífica sensibilitat geogràfica que respiren totes les aportacions. [Pau Alegre, 6 de maig de 2014]