Aquesta capacitat crítica que es deixa endevinar en diversos dels exemples de cas inclosos en el manual, així com alguns apartats concrets dels capítols, es fa més evident al capítol quart, el més extens de tot i que malda per oferir una mirada turística als règims dels espais naturals i protegits. Comença a Galícia i avança pas a pas vers l’escala estatal, europea i mundial. Fins i tot concedint que aquest ascens és coherent en un manual dedicat a Galícia, considerem que d’haver procedit en sentit contrari, del nivell superior cap a l’inferior, hauria facilitat la comprensió del text. Així, per exemple, s’esmenten, a l’apartat dedicat a Galícia (el més dilatat), diverses lleis estatals o normatives comunitàries, les quals són anunciades amb la promesa d’una explicació posterior. En tot cas, cal destacar l’esforç per a integrar en quaranta-dues pàgines la complexitat de normes referents a la protecció dels espais naturals a diversos nivells, des de l’esfera de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura, fins a les competències autonòmiques.

Ratlles amunt apuntàvem que la crítica treia el nas en aquest capítol quart. En destacarem algunes, i convé començar amb el recel que mostren els autors pel que fa a la intromissió de l’Estat en competències autonòmiques, com ha estat el cas per tot allò referit a la declaració i gestió d’espais protegits (un

assumpte resolt a favor de les comunitats autònomes pel Tribunal Constitucional). Pel que fa a Galícia, sostenen les mesures de protecció han arribat amb retard en comparació amb altres comunitats autònomes (el 1999, només el 2% del territori gallec estava protegit, i no va ser fins a 2001 quan es va promulgar la llei 9/2001, de 21 d’agost, de conservació de la natura), i que no són suficients. Per exemple, critiquen que la majoria dels espais protegits gallecs ho estiguin sota l’empara de la categoria més laxa definida per la Llei 9/2001, les zones d’especial protecció dels valors naturals (ZEPVN), per la qual cosa demanden ampliar la xarxa de parcs naturals gallecs i dotar de major protecció a determinats espais en els quals perduren pràctiques turístiques irresponsables amb el medi. A més a més, sostenen que l’absència d’una figura legal que planifiqui la totalitat de la xarxa d’espais naturals protegits a Galícia dificulta les estratègies coherents, tant pel que fa a la protecció com al turisme.

Pot ser que aquesta actitud crítica sobrepassi els objectius d’un manual universitari, com sigui més d’esperar en articles acadèmics o en obres de recerca de base. Tanmateix, no topem davant una crítica merament destructiva, sinó constructiva, perquè, davant de les errades detectades, es proposen mesures correctores.