No és una tria banal el fet que l’obra que ens proposem comentar s’obri amb una cita d’una obra senyera de la literatura gallega, Cantares gallegos, de Rosalía de Castro, atès que és una obra en gallec i sobre Galícia, per bé que defuig qualsevol indici de sentimentalisme nostrat, com sigui que s’hi referencien tant treballs acadèmics hispànics (en llengua castellana, gallega i catalana) com internacionals (sobretot angloamericans) sobre el turisme a la natura, i s’hi utilitzin escales diverses d’anàlisi (mundial, estatal i regional). El manual, així mateix, no només es basa en la lectura de treballs acadèmics, sinó que també abasta un considerable component pràctic, atès que és fruit de l’experiència docent dels tres autors al màster de Direcció i Planificació del Turisme efectuat al campus d’Ourense de la Universitat de Vigo, institució que edita l’obra.

El llibre s’estructura en cinc capítols, tres dels quals d’extensió semblant (d’unes trenta pàgines els capítols primer, segon i cinquè); el capítol tercer és de vint-i-tres pàgines, i el quart en té quaranta-vuit. A cadascun s’encabeixen quatre casos pràctics, els quals procuren il·lustrar els continguts teòrics respectius. Finalment, als annexos, es presenta el resultat del treball de camp de tres sortides a espais naturals efectuades pel professor Valerià Paül amb alumnes de diverses promocions del màster esmentat.

El capítol primer tracta, d’antuvi, de definir allò que s’entén per natura. Ho fa defugint d’una concepció que la distanciï del component cultural: “La natura és una realitat física i material, però també una visió, una forma d’aproximació a la realitat i, per això mateix, un debat constant sobre la seva materialitat” [p. 14]. Es fa un breu repàs de les diverses maneres d’entendre allò que és natural pels humans al llarg dels temps, des de la seva relació amb la salvatgia i el temor que li despertava, fins a la seva exaltació pels romàntics. Així mateix, i en la línia de la definició apuntada ara mateix, es guarda un actitud d’alerta envers les visions predominants durant el segle XX que tendents a considerar només natural tot allò no tocat per la mà dels humans, les quals portarien a limitar allò natural a espais molt concrets i reduïts del planeta, posem per cas els deserts o l’alta muntanya.

Això porta a definir l’espai natural com “aquelles extensions de terreny amb una presència majoritària d’usos del sòl diferents als urbans (superfícies construïdes) i agraris (camps, llaurats i pastures)” [p. 37]. És una definició operativa aplicada al llarg de tot el llibre, com també ho és la diferència adoptada entre espai natural i espai natural protegit. El segon és el que compta amb alguna legislació específica amb la finalitat de preservar-lo i regular les activitats que s’hi portin a terme.