Però de tota manera els procediments de recollida d’informació i de codificació i organització d’aquesta queden estrictament condicionats pel sistema de georeferenciació triat. També les característiques del diagnòstic poden tenir un biaix diferent segons les dades incorporades i el sistema de georeferenciació emprat pel sistema d’informació territorial.

Objectius a assolir, dades disponibles i programes i models accessibles amb els mitjans informàtics de què es pot disposar són els condicionants de partida per al disseny de qualsevol sistema d’informació territorial (figura 2). A partir d’aquestes premisses hom pot anar prenent opcions sobre el planejament de la recerca de noves dades necessàries per a acabar de cobrir els objectius, sobre la manera de codificar les existents i les noves i com georeferenciar-les, sobre quins programes i models usar i sobre com modificar-los si cal, fins a arribar a definir el sistema d’informació territorial a establir.

En qualsevol cas un sistema d’informació no pot ésser únicament una col·lecció de dades i una sèrie de procediments per a manejar-les. Per a evitar el perill que acabi limitat a això cal tenir ben presents dos punts (Calkins et al., 1977). El primer és que cada decisió puntual que hom pren en relació amb el sistema pot tenir impactes sobre una colla d’altres consideracions en el disseny d’aquest. Així, per exemple, la tria de la mida de la unitat elemental d’enregistrament de la informació afecta directament el volum de les dades. El segon, que tot sistema d’informació territorial esdevé ràpidament obsolet si no se’l dota d’una raonable flexibilitat o adaptabilitat a condicions noves de treball i d’uns mecanismes d’actualització de la informació simples i eficaços.

La dificultat que representava per a nosaltres una avaluació a fons d’un nou disseny de sistema d’informació territorial quan fa tres anys iniciarem la tasca de formació del SITC ens féu decantar per buscar, entre els ja existents, aquell que ens semblés més ben adaptat a la tria —ja feta— de la grandària de la malla i al maneig dels volums d’informació que això comporta amb la indispensable flexibilitat.

En efecte, les experiències assolides en un estudi pilot realitzat prenent com a base la comarca del Priorat (Camarasa, Garcia Lleó & Canals, 1981) ens havia decantat a prendre com a base fonamental de georeferenciació del nostre sistema d’informació territorial la malla UTM d’un quilòmetre quadrat tot admetent la d’un quart de quilòmetre quadrat com a malla secundària per a determinades aplicacions. Les experiències paral·leles de l’Emília-Romanya (AAF-UCPP, 1975), d’Alsàcia (Guldmann & Rimbert, 1975) i d’altres àrees europees ens confirmà en la nostra decisió. Això suposava un nombre d’elements de georeferenciació de l’ordre de 32.000 prenent en consideració la malla bàsica de quilòmetre quadrat per al territori estricte de Catalunya (de 120.000 prenent en consideració el quart de quilòmetre quadrat) i de gairebé el doble d’aquesta xifra, a causa de la forma aproximadament triangular de Catalunya, si ens decantàvem per un model de tractament de tipus matricial com semblava aconsellable per a simplificar el tractament de les dades.

Dels paquets de software existents, els que semblaven ser més idonis per als nostres objectius i possibilitats a la llum de la bibliografia existent (Salmen et al., 1977, Tomlin, 1980) i d’algunes consultes amb experts eren dos: el GRIDS i el MAP.