unitat geogràfica i moltes altres i condiciona així la divisió comarcal del 1936, la qual hagué de respectar els límits provincials de la perifèria de Catalunya. Qui es vegi lliure d’aquests peus forçats, sap que tan català és la Ribagorça com el Pallars i no respectarà aquesta delimitació artificiosa que tant confusionisme ha creat i tants problemes administratius, polítics o àdhuc religiosos planteja. I, cosa que és mes greu, inspira una errònia consciencia popular, com en el cas d’aquell matrimoni de Roda d’Isàvena quan els vaig sorprendre parlant entre ells en català malgrat que d’entrada m’havien dit que no eren catalans, car pertanyien a Aragó. I no és l'únic cas d’aquest confusionisme. Els mateixos problemes haurien sorgit, en una «consciència» popular mal informada, si per exemple el Pallars, la catalanitat del qual ningú no discuteix ara, hagués estat incorporat a la província d’Osca. Aquest fet que cap estudi geogràfic no pot ignorar, cal tenir-lo en compte en qualsevol estudi econòmic planificador. Aquest fet ha traspassat el paper fronterer de la Ribagorça al Pallars, que així s’ha convertit en una marca fronterera amb totes les seves conseqüències en un estudi projectiu si no es vol deixar abandonat un tros de Catalunya. Cal tenir-lo en compte, dintre del que sigui possible, quant a focus culturals, vies de comunicació, etc. Recordem, per exemple, la singular cura que França ha tingut amb la Universitat d’Estrasburg i amb l'Alsàcia en general.

Incidentalment és de remarcar aquí el paper important dels grans congostos pirinencs, que tan fortament condicionen les comunicacions, en la delimitació d’aquestes comarques. Fent parella amb l'estret dels Terradets, també la Ribagorça resta obstruïda per la gorja impressionant del congost de Mont-rebei o Bonremei, que la Noguera Ribagorçana ha obert a través de la serralada del Montsec. Així mateix, fent joc amb el congost de Collegats, que separa el Pallars Sobirà del Pallars Jussà, hi ha en la Ribagorça l'estret d’Escales, que separa l'Alta i la Baixa Ribagorça, tan ben diferenciades com puguin ser-ho aquelles altres dues comarques, o millor subcomarques, pallareses, subdivisió comuna a gairebé totes les valls importants del Pirineu.

Així delimitat el Pallars per les raons exposades, els autors d’aquest estudi n’estudien les característiques econòmiques, fent servir tant les fonts oficials com les privades aportades per una enquesta ben orientada. Comarca d’economia tradicional, basada en l'explotació de la terra, del bosc i de la ramaderia, tal com correspon a un país de muntanya en el qual el clima, l'altitud i el rocam imposen limitacions molt fortes.

Cal tenir en compte, però, les característiques de la part més important de la comarca, del que es pot considerar com el rovell de l'ou la conca de Tremp, depressió de poca altitud,