No vull entrar ara en aquest problema sempre litigiós i en què els autors del llibre es veuen condicionats per una colla de fets anteriors. En canvi, crec que convé remarcar els seus aspectes més importants.

En primer lloc, cal destacar que els límits comarcals coincideixen exactament amb els admesos per la divisió comarcal establerta l'any 1936 per la Generalitat i que amb tan bon encert ha respectat la Caixa d’Estalvis de Catalunya, almenys mentre no n’hi hagi uns altres de més aprofundits. De tota manera, cal no oblidar que la Generalitat no es proposava de fer un estudi geogràfic, sinó tan sols un projecte de divisió administrativa, recolzat, això sí, en les unitats geogràfiques tradicionals i populars, fins allí on ho permetessin les exigències administratives d’aleshores. Tots els malentesos, totes les discussions d’abans i d’ara, provenen de no haver tingut en compte aquest propòsit essencial, car era necessari que les demarcacions triades tinguessin una extensió i un nombre d’habitants adequats. És comprensible, doncs, l'escapçament de la unitat hidrogràfica del Pallars pel cap i per la cua. Pel cap, perquè la part alta de la conca hidrogràfica forma una subcomarca predominantment forestal i ramadera, el Pallars Sobirà, que àdhuc un cert temps va arribar a tenir personalitat pròpia. Per la part baixa, les muntanyes de la part més meridional

de la comarca s’inclouen en la comarca veïna, la Noguera, perquè graviten més directament entorn de Balaguer, incloent-hi la vall d’Àger. Per tant, el límit meridional de la comarca és constituït per la serralada del Montsec i per l'estret dels Terradets, veritable obstacle a la circulació, tant que el camí antic preferia travessar la divisòria d’aigües pel coll de Comiols que encaixonar-se en l'estret engorjament dels Terradets.

Al marge d’aquests escapçaments que tenen una plena justificació geogràfica i econòmica – el mercat de Balaguer, d’una banda, i gèneres de vida i economia, de l'altra –, hi ha una ampliació dels límits comarcals pel costat oest, amb l'annexió d’un bon tros de la vall veïna, la Noguera Ribagorçana, la qual ampliació, sense tenir en compte els condicionaments administratius, tant podria ser titllada d’afany expansionista pels uns com d’indiferència abandonista pels altres. D’annexionisme, pel fet d’incorporar al Pallars un sector que pertany indiscutiblement a una comarca veïna, la Ribagorça, de forta personalitat i caràcter històric. Però també els autors podrien ser justament acusats d’abandonisme pel fet de no incloure-hi la resta de la comarca, que és un fragment important pertanyent a la província d’Osca. Però d’aquesta barrabassada, nomes se’n pot acusar l'arbitrària divisió provincial que l'any 1833 esquartera, sense cap fonament, aquesta