Hi ha poques de les grans comarques catalanes que siguin menys conegudes i estudiades que la conca de la Noguera Pallaresa, aquest gran tros del Pirineu català que anomenem el Pallars. Menys coneguda i més desemparada.

Forma part del triangle de terres del NW de Catalunya, que algú n’ha dit, potser apocalípticament, comarques a tancar, en contraposició a les comarques de la faixa litoral, superpoblades, congestionades. En tota la seva extensió, que s’acosta als 10.000 km2, és a dir, la quinta part de Catalunya, no hi ha una sola població que ultrapassi els cinc mil habitants ni tan sols que hi arribi, i en conjunt la densitat de població a penes assoleix els deu habitants per quilòmetre quadrat, mentre que a les terres del litoral oscil·la entre els dos-cents i els mil. Violent contrast expressiu d’un greu desequilibri en el conjunt de Catalunya, el qual s’accentua cada dia més seguint un ritme que sembla inexorable, però que fa mes urgent l'estudi de la realitat socioeconòmica d’aquestes comarques, per tal de veure si es pot deturar aquesta cursa desenfrenada i veure si es poden salvar aquestes comarques deixades de la mà de Déu. Fa tremir veure aquestes terres que es van despoblant, aquests camps abandonats, aquests pobles que es van

tancant, amb llurs cases mig ensorrades, amb les teulades esventrades, on encara podeu llegir el rètol «escuela nacional», que ja fa anys que no tenen mestre, on com a màxim trobeu una parella de vellets prenent el sol i que esguarden estoicament l'arribada d’una mort sense assistència mèdica ni religiosa. Quants pobles morts o agonitzants hi ha a la comarca? I en aquest triangle que és un càncer que corroeix l'interior de Catalunya: el Pallars, la Ribagorça, la Vall d’Aran?

Com en tot estudi territorial, el primer problema és el de la seva delimitació, aparentment d’una gran simplicitat en el cas del Pallars, com en el de la majoria de les valls pirinenques. La comarca és definida en principi pels límits de la conca fluvial, la conca de la Noguera Pallaresa, des de la capçalera pirinenca fins a la desembocadura. Sembla, doncs, que no hi hauria d’haver problemes delimitatius. Però ja sabem que la delimitació d’una comarca és sempre un fet convencional (*), ajustat però, sobretot a muntanya, a fets físics que han condicionat l'extensió dels gèneres de vida i d’altres fets històrics.