Tanmateix, entre 1833 i 1836, el procés de transició política i econòmica va anar omplint de contingut constitucional el nou marc d’actuació territorial: circumscripcions electorals, redefinició dels subdelegats d’Hisenda per governadors civils, àmbit territorial de les diputacions, etc. Tot amb tot, el restabliment de la Constitució de Cadis (agost de 1836) va abocar el liberalisme progressista a recordar l’existència d’una divisió provincial aprovada a Corts i que l’absolutisme havia eliminat. ¿Era legítima la divisió instaurada per Javier de Burgos? [Cap. 7: Reconstitucionalització de la província i crisi de legitimitat del decret de Burgos, 135-150] En aquest context, una comissió parlamentària va examinar la possibilitat de recuperar-la degudament rectificada. Malgrat comptar amb la presència de l’insubstituïble Larramendi, el capdanser de la comissió de revisió va ser el polític progressista Fermín Caballero. L’arribada al poder dels moderats durant la dècada dels quaranta, va deixar els treballs efectuats per la comissió en gairebé no res. Els nous amos es van avenir en efectuar intercanvis de petits territoris entre les províncies de 1833. Però no se’n va crear ni eliminar cap altra. El darrer intent de revisió, durant el Bienni Progressista de 1854-56, va ser confiat a Caballero altra vegada, sense arribar a cap resultat positiu. “La divisió provincial de 1833 va quedar assentada definitivament i ja no seria qüestionada, com a tal, per cap dels governs a venir”. [p. 149]

Superat el llindar mitjà del segle XIX, s’extingeix pràcticament la idea de modificar la divisió provincial vigent per a crear una o altra província, rectificar límits o traslladar alguna capital. El debat territorial començarà a girar entorn a la reagrupació, d’una manera o altra, de les províncies en unes unitats regionals superiors [Cap. 8: Un debat intermitent: la possible reforma de la divisió provincial 151-167]. Però l’autor no insisteix en detalls sobre les propostes federalistes o regionalistes vuitcentistes. Només vol remarcar la confusió d’uns i altres en la caracterització del mapa provincial històric del país. Deixem-ho en paraules seves: “Van errats els que considerin la seva província castellana, d’història secular malgrat estar òrfena de personalitat política diferenciada, com a equiparable a una de les províncies creades, com qui diu de zero, en el marc de l’antiga Corona d’Aragó. Els uns no entenien que els seu propi model de regnes autònoms previ a la Nova Planta borbònica no era traslladable, per exemple, a Extremadura o a Castella la Nova. Els altres no assumien que Sòria i Catalunya, altra volta per posar un cas, no són equivalents per més que ambdues fossin províncies administratives en el segle XVIII. [...] I en part encara estem així. Falta comprensió de la diversitat d’històries que abasta la nostra Península per a trobar el millor acomodament d’unes realitats diferenciades o asimètriques”. [p. 153]