“L’estructura provincial espanyola actual té com a model substancial de referència la realitat territorial de la Corona de Castella, en general, i de la Meseta, en particular. Allí, el vot urbà a Corts, d’antuvi, i la instauració de les intendències, més endavant, esbossaren un determinat mapa provincial d’Espanya amb uns perfils els quals ja eren molt definits a les acaballes de l’Antic Règim.” [p. 18] Així de contundent es manifesta el professor Jesús Burgueño en considerar la Castella del segle XVIII [Cap. 1: La província castellana com a model. Les ciutats amb vot a Corts, p. 11-22] com un territori provincialitzat des de força abans i que –més enllà del desordre formal de les fronteres– presentava una geografia política no gaire allunyada de la que s’esdevindria a l’època contemporània. En conseqüència, a bona part de la Corona de Castella i a Navarra, la província actual no és altra cosa que una reformulació històrica plenament arrelada tant en l’administració com en la percepció popular. La història de la divisió provincial espanyola, allò que aquest llibre ens ofereix de manera convincent i crítica, no ha estat capaç de sostreure-se’n de cap manera.

Les reformes de la divisió provincial [Cap. 2: Les reformes il·lustrades (1799-1805) del desgavell, 23-36] van ser menades pel Consell d’Hisenda en el marc de les mesures del ministre Miquel Gaietà Soler per a millorar el cobrament dels impostos reials a la Corona

de Castella. A més a més de les reformes de límits i la unió de Toro a Zamora, també es va actuar en el mapa administratiu en una altra direcció: la segregació de sis noves províncies, totes elles amb capital marítima, circumstància geogràfica que fins aleshores no es donava en cap cas. Tanmateix, la transcendència d’aquesta operació excedeix la pròpia reforma d’Hisenda, ofegada pel deute, en la mida que assenyala el camí definitiu de la divisió provincial liberal: la fragmentació de les grans províncies, les de la Corona d’Aragó incloses.

És innegable que, malgrat ser obra del govern intrús, la divisió prefectural de 1810 [Cap. 3: El model napoleònic: ¿refús o fascinació? 37-49] va influir en la demarcació provincial definitiva i, de manera especial, va reforçar la idea de racionalització i reforma de la divisió territorial. Precisament, el professor Burgueño destaca aquells aspectes de la divisió de José M. de Lanz, els quals, en ser aleshores una novetat, van ser recuperats i ratificats posteriorment: divisió d’Extremadura, Catalunya i Galícia en dues i quatre províncies. D’altra banda, la divisió de Lanz per a l’administració de Josep I, i que per tant va quedar en paper mullat, inicia el debat més geogràfic sobre la primacia de les carenes o dels cursos fluvials com a divisòries “naturals” per a traçar les noves delimitacions.