La comissió de divisió territorial de les Corts (juny de 1821) va augmentar el nombre de províncies fins a 51. La rectificació del projecte va ser fruit del consens parlamentari, però sota pressió dels particularismes dels diputats per les províncies que representaven o de les ciutats en les quals tenien interessos. És el mateix que va passar en el debat al ple del Congrés. Segons l’autor, el debat a Corts va ser més geogràfic que no pas ideològic, atès que el factor explicatiu del vot de cada diputat era relacionat, més que res, amb la procedència i vincles territorials dels diputats. El més sovint, els partidaris de refusar aquesta o aquella província del projecte, allò que pretenien era, en realitat, evitar que la seva sortís retallada en el procés. “Les reaccions viscerals davant d’un senzill canvi de límits i els debats exasperats que el tema feia aflorar inclús entre els diputats que tanmateix es declaraven contraris a tota mena de provincialisme, suscitava la perplexitat dels impulsors de la reforma territorial” [p. 111]. Tot amb tot, la divisió provincial va ser aprovada a Corts el 27 gener de 1822 i posada en pràctica immediatament. Malgrat la curta vida de què va gaudir, la seva transcendència posterior ha estat enorme.

Ben aviat, durant els anys 1825 i 1826, els ministres de Ferran VII no van perdre de vista la divisió de 1822 amb el propòsit d’ordenar el mapa judicial d’Espanya, profundament alterat per la supressió de baronies jurisdiccionals per les Corts de Cadis, les quals no havien estat retornades als seus

detentors amb la reinstauració de l’absolutisme. Desprès, va restar oblidada fins a 1829, quan els problemes d’Hisenda, sempre amb la corda al coll, van aconsellar d’implantar delegacions més ben adaptades a la realitat econòmica del país que no pas les trenta i tantes intendències setcentistes. Larramendi, el qual havia capejat el temporal de depuracions, tant el 1814 com el 1823, va estar al darrere de la revisió de la divisió de 1822 amb Martín Fernández Navarrete [Cap. 6: La reformulació absolutista de la divisió provincial, 115-133].

Al capdavall, la divisió en 49 províncies promulgada a finals de novembre de 1833 pel ministre Javier de Burgos va ser empesa més aviat per la fallida de la hisenda pública espanyola, la qual imposava l’extensió, el més arrapada possible al territori, dels tentacles de l’exacció impositiva, que no pas amb propòsits de racionalització governativa. Més que una mesura de liberalització, va ser un dels darrer espeternecs per salvar allò que es pogués de l’Antic Règim. No va ser fins a 1836 quan aquelles subdelegacions d’hisenda van trasmudar-se en entitats polítiques de manera expressa. Cal advertir que les apreciacions sobre la oportunitat i circumstàncies del part de les províncies de 1833 és de la collita de l’autor d’aquest resum a partir de textos diversos sobre història econòmica i que, per tant, prenen un biaix no reconegut per l’autor de La invención de las provincias.