El canvi de règim polític i de model socioeconòmic, de l’absolutisme al liberalisme, justificava del tot la formació d’una nova planta territorial del país. En definitiva, en la redacció de la Constitució per les Corts reunides a Cadis el 1810 [Cap. 4: La província definida a les Corts de Cadis, 51-61] es feia imprescindible definir la divisió territorial de les delegacions governatives de l’Estat i, sobretot, delimitar l’àmbit d’actuació de les noves diputacions.

D’entrada, la Comissió de Constitució només pretenia establir 21 províncies constitucionals, aconseguides mitjançant la fusió de les 14 províncies castellanes a només sis, les basques en una sola i mantenir tan sols Astúries entre les sis creades pel ministre Soler uns anys abans. L’autor remarca, ben encertadament, la importància i la significació de la proposta, ja que, si s’hagués aprovat, podia haver dirigit la reforma provincial pendent en una direcció diametralment oposada a la que al capdavall va triomfar: en el sentit d’homogeneïtzar les províncies en un ordenament ascendent, igualant-les amb els regnes perifèrics mitjançant la fusió de les unitats més petites. Ben contràriament, la Comissió se’n va desentendre i va posar els fonaments del model de fragmentació a la baixa.

El projecte de divisió provincial de Felip Bauzà en 44 províncies (1813) seguia de ple la pauta d’esmicolament. Ni amb la subdivisió interior que permetia la Constitució, podrien subsistir les antigues grans províncies. En conseqüència, només hi havia un patró o model possible: la província en la seva concepció i dimensió habitual tant a Castella com a les anomenades províncies marítimes, en sintonia amb el departament francès.

Amb la descripció del projecte efectuat pel mateix Bauzà junt amb José Agustín de Larramendi, presentat a les Corts el març de 1821, i dels avatars que va sofrir fins a la seva aprovació definitiva [Cap. 5: La treballosa gestació de la divisió provincial constitucional (1822), 63-114], arribem al nus de l’evolució històrica. La població de les 48 províncies oscil·lava entre els 86.000 habitants de Ponferrada i els 383.000 de València, i la seva extensió era la més equilibrada entre els diversos projectes de l’època. La configuració dels antics regnes era respectada en les seves línies generals, malgrat que només en el cas de Catalunya no se li treia ni afegia cap poble. Si a les prefectures de 1810 es donava prioritat als límits fluvials i en el pla de Bauzà de 1813 als confins històrics, en el dels dos experts del govern es donava preferència, més que a cap altre projecte, a les carenes muntanyoses o línies divisòries d’aigües.