i la seva personal prestació a empènyer el país endavant. Referent a la Universitat, si la seva actuació al claustre no fos suficient, pensem que des de la presidència de l’Ateneu Barcelonès va emparar l’any 1935 una memorable sèrie de conferencies sobre el tema. En la presentació que va fer del cicle trobem paraules que no han perdut actualitat i que podrien servir ben bé de prefaci als escrits que ens ocupen (**). Aquestes conferències, però, eren dedicades a la institució universitària i el text d’avui és destinat, no a l’organisme en si, sinó ben concretament a un dels seus integrants, a la part receptiva de les disciplines acadèmiques, és a dir, als estudiants. Amb una espontaneïtat sorprenent en un nonagenari, cerca desvetllar-los la consciència a la seva projecció social, aguditzar-los la seva sensibilitat individual, empènyer-los a superar l’ambient no sempre propici. Planteja així problemes formatius per damunt de tot espirituals i ho fa amb un jovenívol optimisme i ple d’esperança.

Les presents hipotètiques cartes, com a obra que són d’un facultatiu de la positivitat geofísica, no són fruit de teories, ni vel·leïtats fantasioses, sinó de constatacions reals, filles d’una llarga experiència d’una vida treballada i exemplar d’amor a la terra i d’abnegació i vigoria científica. Lliures d’idees rutinàries, de prejudicis, de bandositats polítiques i de petulància intel·lectual, són l’exponent del bon sentit entès en la millor expressió del mot. Prendre una posició, acordada al dret i la llei natural, ha estat en els dies rúfols que tots hem viscut una autèntica valentia i el Dr. Fontserè irradia seny i mesura sense renunciar a res, ans refermant-se en inabandonables conviccions. Sense elucubracions innecessàries, ni convencionalismes, amb claredat i precisió, exposa concretament el seu pensament i les seves orientacions llargament covades i sincerament sentides. Lúcidament expressa allò que li dicta la correntia dels seus sentiments i li suggereix el seu cor, tant com el seu cervell, que ja s’acomiadaven de la vida. Sabé fer-ho amb bonhomia i paternalitat i, quan venia a tomb, amb un deix subtil d’humor i sornegueria.

Escriure el que conté aquest petit volum l’any 1966, en plena anormalitat estatal, universitària i ciutadana, té indubtablement el seu mèrit. Malgrat la seva suavitat de to, aleshores solament s’hauria pogut publicar dins la clandestinitat i la propagació hauria estat minsa. El primer que tenia consciencia d’aquesta circumstancia era el propi autor, tal com ho exposa a la segona de les Endreces.