vacant la que venia exercint i així facilitar el trasllat a Barcelona del seu deixeble Esteve Terrades que la professava a Saragossa. Proclamada la República el 1931, Francesc Macià el nomenà per a formar part del Comissariat que havia de regir la Universitat Autònoma. En dimití més tard, per disconformitat amb els intents de proletaritzar-la dels uns i el manteniment de la classista i castellanitzada dels altres. El 1940 és jubilat per haver complert l’edat reglamentària.

El seu comiat universitari fou molt trist. El salvà de la depuració ideològica, característica de la repressió dels dies immediats a l’acabament de la guerra civil de 1936-1939, la imminència de la jubilació. Dins el sòrdid ambient universitari de l’any 1940, retinguts pel pànic de comprometre’s, a la seva darrera classe no hi assistí cap company de càtedra, ni cap exdeixeble, solament els escassos alumnes aleshores matriculats i gairebé desconeguts, a causa del poc temps que feia que tornava a funcionar la Universitat. L’acte transcorregué gèlid i no l’acomiadà la més petita mostra de l’afecte que calia esperar per als seus 41 anys d’exercici. No va rebre ni un sol aplaudiment, ni una sola encaixada de mans, res. Travessà solitari el pati de la Facultat i traspassà les portes de la institució com un estrany. Aquella fou una de les hores més tristes de la seva vida i això que l’adversitat n’hi deparà moltes altres en tots els ordres.

Com es pot judicar pel seu expedient acadèmic, el Dr. Fontserè tenia una llarga pràctica universitària com a alumne, com a professor adjunt, com a opositor, com a catedràtic i com a directiu i, sobretot, havia experimentat sobre les pròpies costelles els malabarismes dels ministres de torn de l’Estat unitari. Sense menystenir les altres activitats científiques i socials en les quals excel·lí, la Universitat va omplir els seus afanys i, una vegada jubilat, no l’oblidà. S’hi sentia lligat i creia en la seva alta missió. Continuava mirant-la amb esperança i viu interès. Fins va començar un escrit que s’havia de titular «Allò que hauria dit si hagués celebrat una darrera classe a la Universitat», on pensava explicar tota la seva experiència de catedràtic i exposar allò que al seu entendre havia d’ésser una Universitat viva. Però, malgrat que havia publicat una bona part de la seva obra en castellà, volia que aquesta tingués el màxim accent de sinceritat i la impossibilitat de poder-la publicar aleshores en català va fer que l’intent se li anés glaçant sense arribar a completar-la. És possible que algunes de les idees que aquell treball havia de contenir, anys més tard, es vessessin en les cartes adreçades als estudiants que conté el present volum. Recordem haver-li sentit dir que aquestes cartes havien d’arribar a 40. Però s’hi posà massa tard.

A la norantena la seva ment tornava cap als records de la seva jovenesa i es complaïa a evocar els seus dies d’estudiant. Hi ajudaven