El concepte d’integració paisatgística de les actuacions subjacent a la legislació i les polítiques de paisatge es refereix a la seva inserció harmònica en el paisatge, és a dir, a la introducció de nous components en el paisatge de manera que les característiques essencials i la qualitat d’aquest paisatge no es vegin afectades negativament. Si bé no hi ha fórmules úniques i infalibles, l’anàlisi acurada de cada context i els requisits de cada actuació han de portar a escollir la manera idònia d’assolir una integració adequada. És en aquest context que Jaume Busquets (Direcció General d’Arquitectura i Paisatge) desenvolupa el capítol tercer, “Els estudis d’impacte i integració paisatgística. Un instrument de la Llei de paisatge”, per a sospesar les conseqüències que l’execució d’actuacions, projectes d’obres i activitats diverses pot tenir sobre el paisatge, i exposar els criteris adients per a integrar-los. Insisteix en la necessitat d’efectuar una anàlisi acurada de la semiologia del paisatge en aquests estudis d’abast territorial de detall a través, sobretot, d’estratègies d’integració: naturalització, contextualització, ocultació, mimetització i singularització. Són aspectes tractats ara a un nivell més aviat teòric, els quals seran concretats més endavant amb exemples pràctics per Joan Fontanet (AMBIOGIC) en el capítol que clou el llibre: “L’estudi d’impacte i integració paisatgística: contingut i casos pràctics.”

"El paisatge" i "les unitat de paisatge" vénen a ser la mateixa cosa, afirma Josep Pintó, curador del llibre, en el capítol quart dedicat a explicar les metodologies i les eines més adients per a la delimitació de les unitats territorials d’actuació. El paisatge, recorda l’autor, es pot definir, en una primera aproximació, com l’aspecte del territori, la fesomia que presenta la superfície terrestre en un lloc i en un temps determinat. Després de passar revista a les possibles classificacions jeràrquiques i dimensionals de les unitats paisatgístiques en relació amb l’aspecte que presenten, passa a exposar la diferència entre unitats “tipològiques” i unitats “corològiques” del paisatge, és a dir les delimitades per la presència d’un conjunt d’atributs comuns representatius de tots els racons de l’àmbit de la unitat, i les basades en la preeminència d’elements singulars i irrepetibles, respectivament. Les primeres s’avenen amb àmbits de gran extensió mentre les segones s’acomoden millor amb àmbits reduïts. Les metodologies (i les eines) de delimitació més adients de cadascunes també difereixen, per bé que són complementàries: paramètrica i holística. En qualsevol cas, el reconeixement i la cartografia de les unitats persegueix sempre identificar zones amb un alt grau d’homogeneïtat que les diferenciïn netament dels paisatges veïns. Les eines concretes poden ser la superposició de capes de diversos atributs físics del territori o bé