la filosofia i de la ciència en general. És per això que enfronta la Geografia positivista alemanya, exemplificada en Ratzel, a l'historicisme característic de l'escola francesa filla de Vidal de La Blache. Més endavant, el neopositivisme del Cercle de Viena i del Grup de Berlín va afavorir l'aparició de la "Nueva Geografía" essencialment anglosaxona posterior a 1950, la crisi de la qual, ben recent, la qual cosa no exclou una extraordinària vitalitat i permanència, ha estat la base de les reaccions subjectivistes, ideològiques i humanistes dels anys setanta i en plena vigència.

De conjunt, i ara per ara, no hi ha res en castellà que tingui la coherència, l'amplitud i el mestratge que enclou aquesta visió del curs de la Geografia actual i de les seves relacions amb el conjunt de les ciències. És clar que, com assenyala el mateix autor, no només roman obert el debat, sinó que el procés de desenvolupament del pensament geogràfic no és pas tancat, ans al contrari, i cada volta amb major vitalitat i amb més problemes. Però, en tot cas, en la validesa que la interpretació d'Horacio Capel té de conjunt cal no oblidar ni menystenir la diversitat existent d'escoles nacionals i, fins i tot, la diferenciació d'aquestes escoles mateixes en grups de treball temàtics i espacials diversos. Així mateix, cal no oblidar el fet que la successió de les idees científiques, la geografia inclosa, no s'ha descabdellat arreu d'igual manera. Per això mateix, avui resulta normal la col·lusió de plantejaments teòrics i metodològics que van tenir el seu origen i van assolir el seu zenit en moments i en

circumstàncies molt diferents. De fet, i l'exemple espanyol n'és representatiu malgrat que no pas l'únic, la coexistència de doctrines, teories i metodologies ben diferenciades en l'espai i el temps és normal en qualsevol ciència i, concretament, en la geogràfica. Fins i tot, aquesta coexistència ha estat admesa com a lògica i natural en el desenvolupament de la teoria de les revolucions científiques de Kuhn. I també ho ha estat en altres plantejaments sobre l'origen i l'evolució de la ciència.

En definitiva, Filosofía y ciencia en la Geografía contemporánea és una obra important i modèlica formalment i substancial. Una obra que, fins a cert punt, és una fita en la bibliografia geogràfica espanyola, tant per venir a omplir un buit existent fins a la seva aparició com pel que significa de revulsiu en el desenvolupament d'un corrent de recerca poc conreada fins ara en les tasques de la ciència geogràfica, si més no a Espanya. Fins i tot, com assenyala Capel mateix, la importància de la reflexió teòrica és molt gran "en un momento en que se hace sensible una crisis que afecta un buen número de disciplinas y, seguramente también, a aspectos significativos del sistema de cientificidad dominante desde el siglo XVII". És el que passa, concretament a Espanya, i no només a l'àmbit de la Geografia, sinó en el de totes les ciències socials. I a desgrat que en moltes comunitats professionals, i encara més en la dels geògrafs, no se'n tingui consciència o, quan existeix, hom procura preterir-la o enterrar-la. [Joaquín Bosque Maurel; ressenya publicada a Estudios Geográficos, 174 (1984), p. 137-142; versió catalana de P. Alegre (2010)]