i britànica és especialment notable i primmirada, amb nombrosos suggeriments brillants i oportuns sobre els seu origen i les seves conseqüències. El capítol sobre "La Geografía rusa y la Europa oriental" té un valor menor malgrat la seva novetat indubtable i el seu gran interès. Tanmateix, hom es podrà preguntar per què no han estat analitzades les escoles germànica i nord-americana, tant més que si és té present el gran paper que aquesta darrera ha representat en el desenvolupament de la geografia científica rere la II Guerra Mundial. Un paper, d'altra banda, que és àmpliament recordat per l'autor mateix a la tercera part de la seva obra. Sigui com vulgui, sembla evident que la bibliografia existent sobre la geografia nord-americana, sobretot pel que fa a obres molt recents, com The Origins of Academic Geography in the United States, a cura de B.W. Blouet i T.L. Stitcher, confirma en certa mida moltes de les afirmacions d'Horacio Capel. Per acabar-ho d'arrodonir, malgrat que se'ls podrien fer algunes matisacions, l'estudi referent al paper de les "Sociedades geográficas, Geografía e Imperialismo" i de "La cooperación científica internacional y los Congresos de Geografía" tanquen adequadament aquest gran apartat.

La tercera i última part, "El curso de las ideas científicas", és la més extensa, més de dues-centes pàgines, i possiblement la més atractiva i brillant. Per bé que hi sovintegen

els plantejaments originals i personals també és la part en la qual s'aproxima més a consideracions i opinions existents prèviament i que demostren l'extraordinari fardell bibliogràfic que abasta el conjunt de l'obra. Horacio Capel es recolza, de primer antuvi, en una tesi bàsica esbossada en altres treballs seus, especialment en els que va exposar a Lisboa ("Sobre clasificaciones, paradigmas y cambio conceptual en Geografía") i a Oviedo ("Positivismo y antipositivismo en la ciencia geográfica. El ejemplo de la Geomorfología"), a més a més de fer-ne el tema d'altres publicacions. La tesi esmentada parteix de l'acceptació que el desenvolupament científic de la geografia, sense minva de solidaritat amb l'existència canviant de la comunitat geogràfica, té una certa continuïtat conceptual no exempta de ruptures lligades a l'existència de paradigmes. Amb això, s'aixopluga, en part, sota les teories tan conegudes com polèmiques de Thomas S. Kuhn.

Ara bé, el fet d'una relativa continuïtat en el curs de les idees geogràfiques, si més no des de la segona meitat del segle XIX, amb ruptures i revolucions que impliquen canvis científics importants, va de costat amb la contraposició, més o menys alternativa, entre actituds "positivistes" i "historicistes", les quals es donen durant els dos darrers segles i que responen, en certa manera, a una evolució coetània en el desenvolupament de