Filosofía y ciencia en la Geografía contemporánea és part fonamental sens dubte, però una part, d'aquestes investigacions, la qual cosa no li impedeix constituir una unitat en si mateixa. Tanmateix, la seva comprensió només és possible contemplant la perspectiva dels conjunt de la investigació i, per tant, sense oblidar la resta de les publicacions de Capel. És cert que la hipòtesi bàsica és sempre present i que, fins a cert punt, s'hi troba tot allò de fonamental dels seus resultats, però també ho és que no sempre ha estat possible recollir en tota la seva amplitud i amb tot detall la totalitat de les anàlisis referents a totes les èpoques i a totes les societats possibles. Per aquí s'escolen certes limitacions evidents per bé que mai tan importants i decisives com per a entelar la bondat del llibre de Capel.

La unitat de Filosofía y ciencia no és només cronològica com afirma el seu autor. També és conceptual, malgrat les seves reticències sobre si, veritablement, Humboldt i, fins i tot, Ritter van ser geògrafs en el sentit modern i actual de la paraula. En qualsevol cas, el fet que Capel iniciï la seva obra amb una primera part dedicada a "Los padres putativos de la Geografía contemporánea", és a dir, a Alexander von Humboldt i a Carl Ritter, és l'acceptació si més no tàcita de que la Geografia científica moderna, tal com s'entén d'acord amb un conjunt de principis conceptuals i metodològics explícits que, fins a cert punt, segueixen tenint validesa a

l'actualitat, té una unitat conceptual que ja apareix en aquells autors però que és molt diferent de la Geografia tal i com s'entenia i s'expressava fins al segle XVIII. No cal dubtar que "La institucionalización de la Geografía en el siglo XIX", tal com s'estudia magistralment a la segona part del llibre de Capel, ha estat definitiva i essencial en la conversió de la Geografia en una branca veritable de la ciència, sobre tot si s'accepta el concepte social i corporatiu que se'n té a Filosofía y ciencia. Nogensmenys, i en aquest mateix llibre hi ha materials suficients per a corroborar-ho, l'aportació prèvia de Humboldt i Ritter va ser d'entitat suficient i va tenir la continuïtat precisa, en vida seva i una vegada morts, per a seguir considerant-los com els pares autèntics i capdavanters de la ciència geogràfica moderna. La lectura de M. Bowen, Empiricism and Geographical Thought (Cambridge, 1981) sembla confirmar-ho.

La segona part que hem citat és, possiblement, el nus gordià de la tesi de Capel. I per això mateix abasta una elevada proporció de les seves pàgines, el nombre de les quals frega les dues-centes, a més a més de constituir, ara per ara, la porció més treballada, amb més cura i amb la màxima aportació personal. Es tracta de la confirmació i la continuació de l'article publicat a Geocrítica el 1977 i que, en realitat, constitueix l'engegada i la base de la investigació. L'anàlisi de les escoles francesa