Amb una diferència encara: que els negoci de la neu no produïa deixalles i, en canvi, les indústries que ara hi ha instal·lades -químiques, nuclears, etc.- deixen a casa nostra tota mena de porqueries i porten implícits una colla de perills. És pura demagògia interessada voler fer creure que no comporten cap risc; també ho deien a Txernòbil i a Tolosa de Llenguadoc.” [189] En les dues notes recollides a residus d’una mala època, per a recordar la repressió patida pels darrers mussarencs pel franquisme, l’autor eleva el to de la denúncia, fins a reblar-lo en el titulat un projecte de generació sospitosa, referent a l’emplaçament d’una “urbanització” al paratge dels Motllats aturada poc després d’obrir els vials i edificar-hi quatre cases unifamiliars:

“l’empresari hi devia perdre els diners que hi havia invertit, però el país encara hi va perdre molt més, perquè no podrà recuperar mai l’encís d’un paratge singular i benèfic, o tardarà segles a recuperar-lo.” [199]

No trobo millors paraules per tancar aquesta revisió que les d’Albert Manent al pròleg: “Oh privilegi, aquest poble abandonat comptarà amb tres llibres que s’hi refereixen” [p. 6]. Els dos de Ramon Amigó i els Records de la Mussara d’Anton Agustench i Bonet (*). I concloc amb el prologuista: “el ‘vell afecte’ d’Amigó i les memòries d’Agustench han salvat el poble d’un oblit total.” [Pau Alegre, octubre de 2010]