durant els segles XVIII i XIX. Potser els demògrafs trobaran desaprofitats els documents de recompte d’ànimes i cossos, i els historiadors de la ruralia podran pensar el mateix en relació amb els del cadastre i dels amillaraments. Cal recordar, altra volta, que Amigó no es proposa estudiar ni la demografia ni la història econòmica de la Mussara? Tanmateix, en una conclusió possible, l’apartat que ve a cloure aquest llibre dins l’altre, l’autor té ben presents aquells àmbits de recerca: “Encara que aquesta confrontació de llistes nominatives correspongui a un sector tan poc poblat com la Mussara, permet tanmateix afirmar que els llinatges només són permanents en un lloc durant un període de temps limitat, malgrat que pugui ser extens. Sempre hi ha hagut exigències laborals, o conveniències sentimentals, o la recerca de refugi contra epidèmies, o trasbalsos bèl·lics, que han fet que la gent traslladés la residència i que un llinatge desaparegués d’un lloc sense deixar-hi rastre, per haver tingut només successió femenina o per no haver-ne tingut de cap mena, i que s’implantés en un altre.” [156]

La quarantena de planes que resten fins al final de l’obra, epíleg exclòs, recullen, de primer antuvi, tres notes sobre el llegendari de la Mussara, encapçalades per l’exposició

de noves indagacions sobre l’etimologia del nom del terme. En introduir-la, queda palès el respecte d’Amigó pel coneixement popular: “D’aquest general Almusar no se’n sap res. La història no en parla i apostaria qualsevol cosa que és un general imaginari que va ser inventat perquè quedés inventat el nom de la[l]Mussara [...] A part d’aquesta versió popular sobre la procedència del nom, n’hi ha unes altres, diguem-ne sàvies, posades en circulació a nivells intel·lectuals, de gent entesa i de bon crèdit. Les explicaré sense pretendre de desbancar ni de desvirtuar aquesta del general que he dit abans perquè, en aquestes coses, cal tendir a donar la raó a la veu popular. Però no fa cap mal de conèixer allò que en pensen els que han estudiat la matèria partint de coneixements extensos en el camp de les llengües.” [159]

L’apartat titulat un comerç rural és referit a una altra temàtica sobre la qual l’autor ha fet contribucions molt profitoses. En una de les dues notes comenta com els beneficis més quantiosos de l’explotació del gel de la Mussara durant el segle XVIII se n’anaven cap a Prades, centre d’operacions dels propietaris dels pous. A la localitat només hi restaven alguns jornals. I postil·la: “Ja passava aleshores com les companyies estrangeres que s’instal·len a Catalunya [...]