Aplec ben endreçat de trenta-set textos d’extensió mesurada, de no pas més de sis planes, llevat de dos, destinats a retre homenatge als mussarencs i les mussarenques de tots els temps que amb els seus mots i els seus noms han donat vida al paisatge canviant de la gran balconada suspesa sobre el Camp i la Mediterrània. De noms de lloc, Ramon Amigó en va enregistrar qui-sap-los en els treball titulat Els topònims del terme municipal i del poble de la Mussara (*), el qual li valgué el VIII Premi Eduard Brossa (1961) de la Societat Catalana de Geografia. El recull dels noms de persones de la Mussara constitueix el gruix de les aportacions del llibre que ara comento. Ben bé un centenar de planes li són dedicades expressament sota l’encapçalament “Una visió del poblament”. Però, anem a pams. Hi ha més coses en aquesta obra votiva de Ramon Amigó.

El recull s’engega amb la reproducció de dues notes publicades a Serra d’Or, els anys 1960 i 1961, destinades, l’una, a donar notícia de l’abandonament recent del terme i de les malvestats ocasionades en la renglera de cases del poble, i, l’altra, a reivindicar

d’alguna manera la identitat mussarenca, en posar de relleu els dialectalismes relatius a l’accident geogràfic més característic del terme. En el primer text queda reflectida la brutalitat de la vista de les cases esbalandrades pels brètols. Un testimoni emocionant que m’ha recordat l’encongiment de cor que vaig experimentar en veure la buidor de la cuina de la darrera casa abandonada del poble de Castell de l’Areny, o d’Alareny, cap als mateixos anys rememorats per Amigó, els del daltabaix definitiu de la ruralia catalana. El grapat de cases d’aquest nucli de l’Alt Berguedà ha reviscolat mercès a la seva dedicació a usos terciaris. Del de la Mussara, en canvi, no se’n canta ni gall ni gallina. “Va ser un degoteig lent; l’esgotament va haver de menester mig segle per a consumar-se. Deu ser un senyal de com la gent de la nostra muntanya estava adherida al seu terròs, a la misèria ancestral: de com estimava la llibertat i els horitzons oberts i el vel de la boira, i es resistia a canviar la rudesa d’una vida mesquina per la promesa de més comoditats a la terra plana.” [123]

Els dos articles inicials reflecteixen els primers senyals d’una predilecció de l’autor per la Mussara com a tema de reflexió territorial i cívica a través, sobretot, de la toponomàstica, un interès que se li havia