desvetllat als anys quaranta i que desembocaria en el recull toponímic abans esmentat. Com és prou conegut, la recapta d’informació toponímica d’Amigó per aquells verals no s’ha estroncat pas d’aleshores ençà. Així, el segon apartat de l’obra actual aplega vuit notes breus a l’entorn d’uns quants noms, les quals amplien i precisen l’aplicació d’altres tants topònims del terme. Un comentari a propòsit de la retolació indeguda de la font de la Paua com a “font de la Paula” il·lustra prou bé l’homenatge vers “aquella gent humil, incapaç d’interpretar els signes amb els quals els que hem anat a col·legi hem aprés a representar les paraules, [la qual] tenia tanmateix un bon coneixement congènit de la llengua i veia clar que el femení de Pau no és Paula. El femení de Pau, sense que formés part d’una composició nominativa i sense intenció diminutiva, era present, a la Mussara, a la font de la Paua...” [37]

I els llocs canvien de nom. “Si el terme de la Mussara no hagués quedat despoblat, si hi hagués continuat havent gent de la terra treballant-hi i transitant-hi, que hagués continuat parlant dels llocs amb els noms que hi eren tradicionals, el canvi hauria estat pràcticament impossible perquè quan, en aquest camp de les nominacions, les coses

rutllen amb normalitat, és la veu popular la que mana. Ara, despoblada, erma, sense pagesos, ni pastors, ni bosquetaires que hi visquin i que en visquin, no tan sols el nom d’un lloc pot experimentar una alteració, a la Mussara, sinó que tots els noms de quan s’hi vivia s’aniran perdent irremissiblement i cap esforç per ben intencionat i ben conduït que sigui no aconseguirà d’aturar el retrocés d’allò que hi havia estat genuí.” [39]

Aquest segon apartat també és un homenatge, discret però ferm, de l’afecte de l’autor pels mestres. En comentar el sentit de la roca “estelada”, situada a l’extrem oriental del terme, rebutja “la idea de la vetlla amb els estels davallant de la cúpula sens fi per a reposar damunt la molsa, com si fossin cuques de llum” avançada molts anys abans (1957) per Josep Iglésies, per donar-li un origen més prosaic: el d’haver-hi una creu gravada com a senyal del trifini dels termes de la Mussara, l’Albiol i Mont-ral. I, afegeix Amigó, “si Josep Iglésies veia que no comparteixo el seu pensament poètic i que me’n vaig cap en un de materialista, no crec que bondadós com era m’estirés les orelles; més aviat penso que riuria amb exuberància com tantes vegades i potser acabaria donant-me la raó, reconeixent que jo em basava en un