El primer ha estat publicat per aquella benemèrita entitat cultural de Reus que tots coneixem: el Centre de Lectura. És una guia excursionística de Les muntanyes de Prades, el Monsant i la serra de la Llena; la signen dos homes, dos joves, que és tan com dir dues noves esperances, que senten l'excursionisme com un mitjà d'estudi i de comprensió intel·ligent i cordial de la nostra terra: Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. Tots dos són del Camp, i han fet un llibre per fer-nos conèixer una part de les muntanyes que l'envolten, i ho han fet dins del pla de comunicar-ne d'altres ben tost que ens completin el coneixement de tot el muntanyam del sud-oest de Catalunya.

Aquest llibre és una guia molt ben concebuda. Els autors, com ja ho diuen en la “Nota preliminar", s'han inspirat en l'exemple dels capdavanters d'aquesta mena de publicacions: Osona, Torras, Soler, però amb el noble intent de superar-los, com els pertocava perquè els anys no passen en va en un poble que té consciència d'ésser-ho. I ho han assolit plenament. Aquesta Guia es lliga més de prop amb La Vall d'Aran de Juli Soler, que amb cap de les altres. Com ella, té com a base un concepte geogràfic del país que els itineraris recorren; però aquest concepte en el llibre d'Iglésies i

Santasusagna és àmpliament geogràfic, i ho és fins al punt com estem encara mancats d'una Geografia General de Catalunya i de geografies geogràfiques comarcals --amb la qual mancança ara breguem de bo de bo per a fer-la desaparèixer—l'"Esboç geogràfic", que omple una setantena de pàgines del llibre constitueix un resum geogràfico-històric que situa aquesta obreta en el rengle de les publicacions geogràfiques modernes de la nostra terra. Agudament els autors s'hi ocupen de la hidrografia i el relleu, il·lustrant-ho amb un croquis topogràfic del massís tirat a part; de l'estructura, l'evolució geològica i l'espeleologia amb acompanyament també d'un esbós geològic, que, petit i tot com és s'ajusta millor a la realitat que la font corresponent del Mapa Geológico de España. Aquesta part fisiogràfica és completada més endavant amb un capítol sobre el clima, que nosaltres hauríem situat arran de la descripció del terreny. Els autors, trobant-se amb escassetat de dades climatològiques, aprofiten sagaçment els fets visibles i les dites tradicionals, com aquella bella corranda:

    Mare, marit no me'n dau
    que sia de la Mussara
    que la boira sempre hi jau
    i és terra que no m'agrada.