d’Osona. Aquí, però, els resultats no són tan clars. Definir la personalitat d’un territori constitueix un exercici molt difícil i arriscat de geografia cultural i no està clar que l’autor hagi reeixit en el seu propòsit. Malgrat això, l’autor apunta una sèrie de fets geogràfics de gran interès cultural com la pràctica absència de vinyes i d’oliveres a Osona, que han obligat als osonencs a comprar el vi a la veïna comarca del Bages i a aprofitar al màxima el llard de porc per a cuinar.

El llibre del Jaume Font no esgotà la mirada del geògraf sobre el territori osonenc. Tampoc és el propòsit de l’autor. Hi ha molts aspectes de la geografia agrària, cultural, econòmica i urbana que, de ben segur, podien haver rebut una atenció més detallada.

També hi ha aspectes geogràfics que poden ser objecte de polèmica com la consideració del Moianès o del Lluçanès com a territoris osonencs. Malgrat això, la mirada del professor Font ha resultat pregona i ha copsat, al meu entendre, els aspectes fonamentals de la geografia osonenca. En aquest sentit, Osona: la terra i la gent constitueix una veritable lliçó de geografia, en la qual l’autor fa realitat amb gran mestratge i d’una forma excel•lent un dels principis bàsics del treball geogràfic: conèixer la història d’un territori. Una lliçó feta, a més a més, no sols des del coneixement racional i fred de les dades i del saber documental, sinó des de l’estimació de la gent que ha construït i construeix un dels territoris més vius i singulars de Catalunya.

Per tot això voldria cloure aquesta ressenya animant a tots els geògrafs i estudiosos interessats en la geografia de Catalunya que esmercin una part del seu temps a llegir aquest llibre. [Francesc Nadal i Piqué; text recollit a Biblio3W, 2006]