La part dedicada als elements físics o naturals comença amb un capítol, el segon, anomenat amb encert «una plana voltada de muntanyes i altiplans». En primer lloc, es parla de la plana de Vic amb els seus turons testimoni o terrers tan característics. A continuació, es fa referència a les muntanyes de llevant (Montseny, Guilleries, Collsacabra i Vidranès), realitzant-se interessants descripcions i observacions de caire humà de cadascuna d’elles. Així, per exemple, quan es parla de les Guilleries, considerades com la «muntanya mítica d’Osona», s’afirma que «l’impacte dels dos embassaments [Sau i Susqueda] no solament es va deixar sentir amb la inundació dels pobles i veïnats de Sant Romà de Sau, Querós i Susqueda, sinó que va comportar el tancament de moltes masies, va barrar el camí natural del Ter i va separar, definitivament, els dos costats del riu. Això va acabar de desarticular l’antiga unitat humana de la vall». El capítol es clou amb una descripció dels altiplans de ponent, el Moianès i el Lluçanès, exposant una anàlisi molt interessant sobre l’evolució del poblament d’ambdós territoris.

El tercer capítol, anomenat «El pas vertiginós de les quatre estacions», està dedicat al clima osonenc. Un clima definit com a singular dins del context català. El professor Font explica, al respecte, que resulta «difícil trobar un escrit

referit a Osona que no parli del fred i de la boira». Ara bé, tot i que la boira constitueix un element molt distintiu del paisatge osonenc, penso que resulta possiblement més significativa a l’hora de definir aquesta singularitat la seva observació segons la qual «la calor aclapara la gent del país». Tot seguit, l’autor parla, de forma ordenada, dels factors que conformen el clima osonenc. I, a continuació, descriu, de forma molt bella, el canvi dels paisatges osonencs durant el decurs de l’any. Els cicles agraris i de vida de la gent, amollats durant segles al jou del clima, estan descrits de forma magistral amb nombroses referències literàries com la que Jacint Verdaguer va dedicar a la Festa Major de Folgueroles.

El següent capítol, el quart, s’anomena, de forma molt explícita «les aigües i els rius». En primer lloc, s’aborda la qüestió de l’aprofitament tradicional de les fonts, les rieres i els torrents, fent una referència detallada a la història dels molins fariners, així com a la del primers canals industrials de la comarca: el de Torelló de 1744 i el de Manlleu de 1841. Després, l’autor passa a descriure els rius osonencs i els seus paisatges fluvials, dedicant una atenció preferent al Ter, qualificat de gran riu osonenc. El capítol s’acabà amb un apartat força entretingut de caire cultural dedicat a les llegendes, mites i tradicions dels rius i rieres d’Osona.