ben reals i susceptibles d’éssers posats en evidència amb tècniques més fines que la simple visió dels volums bastits.

I encara més: el fet metropolità (que no podem definir en el breu espai d’aquestes ratlles) és una altra nova realitat, avui indefugible, que ve d’establir un esglaó superior en aquest camp de l’estructuració del territori, introduint el concepte de regió urbana, aglutinador de comarques i de ciutats metropolitanes, com a entitat plenament dinàmica.

De les dues consideracions anteriors es desprèn un cert relativisme respecte a aquelles estrictes taxonomies urbanes i regionals que estan basades en la típica classificació organicista, de successives dependències en cascada. Si algú va afirmar amb èxit ja fa una anys, que la ciutat no és una arbre, tampoc la divisió estructural d’un territori no és arborescent, sinó que és un afegit estructurat de components de diferent valor i jerarquia, per bé que la seva superfície pugui de vegades ésser semblant o igual.

Per dir-ho d’una manera més planera, convinguem que hi ha comarques i comarques, i que l’agrupació d’aquestes en

supercomarques o regions depèn molt i sobretot d’aquelles seves característiques diferents. Personalment, espero i confio que la nova Divisió Territorial de Catalunya prendrà el càrrec i el ressò d’aquesta convicció, que quaranta anys enrera amb prou feines si era presumible.

El temps no ha passat endebades, i avui és imprescindible una prèvia formulació de l’estructura territorial –tan fonamentada com sigui possible– si volem prosseguir la línia que iniciarem els peoners de 1937, de cara a una divisió del territori que sigui alhora consciència col•lectiva, marc administratiu i suport de descentralització política.

* * *

Aquesta introducció serveix també per a anunciar el text de Pau Vila que segueix immediatament.

L’àmbit VIII del Congrés de Cultura Catalana ha volgut convertir-se al llarg de tot un any, tribuna ambulant i exemple fefaent d’allò que predica, és a dir, de la importància que cal donar a l’equilibri territorial.