provinents de les ciències biofísiques (i particularment de l'ecologia) en aquesta disciplina social. A continuació, és palesa la posició subordinada que les ciències humanes i socials han tingut en el debat científic recent, subordinació que, en part, es pot atribuir a un cert desinterès previ per part d'aquestes ciències per tot allò que fes referència al medi ambient. Les fortes diferències existents entre les disciplines biofísiques i les disciplines socials poden explicar-se en bona part pels dualismes (“natura-cultura”, “objecte-subjecte”, etc.) amb els quals s'han edificat els discursos respectius. La superació d'aquests dualismes representa, doncs, l'estratègia bàsica per renovar els enfocaments científics de la ciència de la sostenibilitat i en el capítol recollim algunes de les propostes més innovadores en aquest sentit, com ara les formulades per Víctor Toledo [(a cura de): “Diálogo de saberes”, Etnoecológica, III; 4-5 (Mèxic: Centro de Ecología; UNAM, 1996)] o per autors que treballen en el camp de la filosofia de la ciència com Bruno Latour [We have never been modern. Londres: Harvester Wheatsheaf, 1993].

Per la seva importància històrica com a ciència de cruïlla entre natura i societat, la geografia rep una atenció especifica al capítol

quart [pp. 55-69]. Amb més o menys fortuna, la geografia ha estat potser l'única ciència que ha intentat la superació del dualisme natura-societat, sobretot mitjançant els anomenades síntesis regionals. Ara bé, el feixuc balast deixat pel determinisme ambiental i la creixent influència de les ciències socials (especialment l'economia) van motivar que la geografia anés abandonant l'interès pel medi ambient, que no ha començat a recuperar fins fa poc, al caliu, precisament, de les noves recerques sobre el canvi global. Això no obstant, la reflexió teòrica sobre les relacions entre natura i societat en el si de la disciplina, per bé que minoritària durant molts anys, ha enunciat propostes de superació dels dualismes que també recollim aquí. Entre aquestes propostes destaquem l'enfocament de l'ecologia humana, l'enfocament dialèctic d”inspiració marxista i, per últim, l'enfocament híbrid, que preveu el medi ambient com quelcom que és natural i social alhora.

On potser es reflecteixen millor les noves formulacions de recerca sobre el canvi global de la dècada dels noranta (en part derivades de la renovació del pensament geogràfic) sigui en el programa LUCC, del qual s'ha fet esment al començament. La presentació de les principals característiques conceptuals i metodològiques d'aquest programa